L’escola que ve - ascuma.orgascuma.org › wordpress › wp-content › uploads › 2009 › 11...

Any 5 • núm. 41 • La Franja, novembre de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Premis «6 de novembre»Vilella de Cinca va acollir la 8a edició en unaamena vetlada on planà el desig d’unaimminent Llei de Llengües.

Bassa de la FreixnedaEls regants del Matarranya es mostrenmajoritàriament partidaris de rebaixar laseua capacitat.

Entrevistaa IsidorCònsulL’editor d’origenribagorçà ensparla, entre altrestemes, del seullibre En el nomdel pare.

Alu

mne

s a

una

clas

se a

l’es

cola

d’A

reny

de

Nog

uera

MER

CÈ

GIL

I

Associació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4 • 44610 CalaceitTel./fax 978 851 [email protected]/ascuma

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEAApartat de correus, 116 • 22520 [email protected]./encomix.es/~iebcinca

Centre d’Estudis RibagorçansC/ Senyors d’Entença, 1 • 22580 BenavarriTel. 679 531 [email protected]

Associació de Consells Locals de la Franja22550 Tamarit de la Llitera

AssociacióCultural

d e lMatarranya

AssociacióCultural

d e lMatarranya

Asso

ciació

de

Cons

ells

Loca

ls de

la F

ranj

a

ARENYARENY

+ + + =

L’escolaque veL’escolaque ve

Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:INSTITUCIÓ CULTURALDE LA FRANJAAssociació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 11 52

A/e: [email protected] Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEAApartat de Correus 116, Fraga (Baix Cinca)

DIRECTOR:Màrio Sasot

CAP DE REDACCIÓ:Josep Galan

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

REDACCIÓ:Enric Algars, Antoni Bengochea,Lluís Rajadell i Pasqual Vidal(el Matarranya). Jaume Casas i Josep Labat (el Baix Cinca). Anna Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Francesc Serès, Carles Sancho,Ramon Sistac i Carles Terès.

CORREU ELECTRÒNIC:[email protected]

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT:974 47 19 93 / 93 805 02 70

MAQUETACIÓ:Isabel Calaf • [email protected]

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaLibrería CàlamoPza. San Francisco, 4. Tel. 976 55 73 18TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

Arribarà la primavera?

No tindrem Llei de Llengües aquesta tardor,però sí en primavera, segons fonts generalmentben informades i gens mancades d’optimisme.Mentrestant hi ha tres factors que poden contri-buir a donar llum a aquesta problemàtica. Un,el de la reforma dels Estatuts i de la Constitu-ció. L’altre, el reconeixement per la UE de l’ofi-cialitat de la llengua catalana –i també de l’eus-kera i del gallec– i l’altre, el reconeixement perpart de la UE de la unitat de la llengua. S’estàintentant, per una banda, que la ConstitucióEspanyola reconega com a cooficials en tot elterritori espanyol aquestes tres llengües. Si aixòs’aconsegueix, el castellà arrossegarà en la sevaoficialitat les altres llengües davant la UE i, pertant, el sostre de drets de les tres llengües abas-tarà un nivell, segur que no el mateix que elcastellà, però, fins a cert punt, significatiu. Enqualsevol cas, s’arribe on s’arribe, si la UE reco-neix aquesta cooficialitat, reconeixerà tambéels territoris on es parlen aquestes llengües i, pertant, haurà de fixar que el català és una de lesllengües parlades a l’Aragó. Si, mentrestant,l’Estatut d’Aragó ja ho reconeix, millor. I si no,en pura lògica ho haurà de fer després. Pel quefa a la unitat de la llengua parlada per valencians,catalans, balears i aragonesos, que ja acceptenuna ortografia unificada, es pot veure enfortidadefinitivament si la UE accepta la proposta de

la Constitució en traducció valenciana, avalada pelgovern de Maragall i el de Camps, per a la seuasorpresa, i per les autoritats lingüístiques de Cata-lunya i València que haurà presentat a hores d’araZapatero al Consell d’Europa, després d’haver-se compromès amb Carod-Rovira de fer-ho deforma «unificada». Somiem? Sol confiem en lescaramboles.

L’absurd a Benavarri

Els membres del Consell Municipal de la Llen-gua de Benavarri, signaren el passat 4 de novem-bre un escrit en relació amb la denúncia que dosfamílies d’alumnes van presentar al mes d’octu-bre de 2004 davant la Direcció Provincial d’En-senyament a Osca contra una professora de músi-ca de l’escola de Benavarri, a la qual acusavend’utilitzar el català en les seues classes. Des deTemps de Franja volem manifestar la nostra soli-daritat amb la professora. Afortunadament, lacomunitat educativa (pares, alumnes i professors)no va donar suport a eixa denúncia. Ara bé, coin-cidim amb els vuit signants de la declaració enconsiderar que «el fet de que avui en dia es puguenpresentar denúncies d’este tipus per parlar encatalà en un lloc d’Aragó on la llengua pròpia delsseus habitants és el català demostra la necessitatd’una cultura de la tolerància i la urgència d’unaLlei de Llengües d’Aragó. Actituds valentes comla d’esta professora haurien de ser més generals».

ESTISORESMiguel Estaña

Editorial

Temps de Franja 41 16/11/04 16:04 Página 2

Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorVivim uns temps neuròtics i convulsos. L’anunciada i lenta

mort d’Arafat està mostrant los aspectes més esperpèntics,tètrics i lamentables de l’èsser humà. No li va al darrere la imat-ge d’un president (l’espanyol) entregant com a diferent un docu-ment duplicat a la Unió Europea, sense que ningú se l’empor-

tés al cottolengo més pròxim.Tampoc van saltar les alarmes sanitàries a la comarca de la Ribagorça quan dos pares van deci-

dir denunciar (sí, dic bé, denunciar) a la mestra de música de l’escola de Benavarri perquè es vaadreçar a los seus fills en català.

També hi ha qui s’alarme perquè alguns, arreu dels Països Catalans, van d’ambaixadors pleni-potenciaris del «no rés».

Però com deien els filòsofs gallecs de Siniestro Total, «sobre tot, molta calma».Seguint amb les cites alienes, com deia Tomàs Bosque en una vella cançó, «lo nostre és anar

fent». I el clima que s’ensumava al sopar literari dels Premis «6 de novembre» compensava totesles bogeries que ens envolten i ens marquen la línia a seguir.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaIsidor Cònsul,

editor, crític i filòleg

4

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes:L’oportunitat de Flix

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

OpinióLa fragmentació

de la literatura catalana

2

3

3

4

7

10

15

16

17

18

19

12

IBM i la llenguaFa poc, al web de IBM, empresa de referèn-

cia mundial en l’àmbit de la informàtica, haaparegut una nota que fa referència a la nostrallengua. Més que una nota, és una reflexió quefan a nivell empresarial i ho converteixen en unconsell a les altres empreses del sector: s’expli-ca que a Catalunya, Balears, València, Andorrai una part d’Aragó es parla una llengua que noés la mateixa que a la resta de l’Estat Espanyol(hi ha un apunt on expliquen que aquesta llen-gua no és oficial a l’Aragó), afirmen que es trac-ta d’una llengua coneguda per la majoria de lapoblació i utilitzada habitualment per un bonnombre de persones. Després de l’explicació deque aquesta llengua és el català i que les zoneson s’utilitza són les que són, arriben a una conclu-sió: diuen que IBM inclourà aquesta llengua iles característiques pròpies d’aquesta zona en lesprincipals aplicacions i productes que desenvo-lupin.

Noticies com aquesta ens omplen d’alegria, jaque estem molt (massa) acostumats a enviarcorreus de queixa a empreses (siguin d’on siguin)que fan negoci a la nostra terra i no utilitzen lanostra llengua. Podem recordar casos com Xibe-ca que elimina el text en català de les llaunes pera poder posar propaganda del Fòrum, o la Caixade Pensions i la de Penedès, que no tenen elscartells o els serveis en català a la Franja dePonent, o milers d’exemples, que ara no caldriaairejar.

Se sap que IBM és una empresa que te unadelegació a Barcelona, que potser gràcies aaquest fet han viscut una realitat, que altresmultinacionals que no «viuen» amb nosaltres maipodran descobrir. Clar, que més greu és, queempreses arrelades, per exemple a la Franja de

Ponent, renuncien a la seua llengua a l’hora decomercialitzar els seus productes; seria moltfàcil que el sector de l’alimentació (pernils,formatges, oli, fruits secs, fruita…), etiquetésels seus productes de forma bilingüe, no cal uncanvi de llengua a les etiquetes, simplement ferl’etiqueta una mica més gran o la lletra més peti-ta i fer cabre la llengua catalana i la llenguacastellana, ¿no pensen que amb aquesta mesu-ra no hi ha més opcions de comerciar a les duesbandes de la Franja?

Casos exemplars ja n’existeixen, a la Fran-ja: quan van iniciar l’activitat empresarial unsformatgers d’un poble del Matarranya, etique-taven els seus deliciosos formatges en català,però va passar que una gran quantitat de clients(botigues i establiments comercials) van dema-nar etiqueta en castellà, per a no espantar alclient final (a la Franja sempre hem tingutaquesta maleïda por!), finalment varen cedir al’etiqueta en castellà.

Bé, ara que aquesta empresa està consolidada,caldria fer l’experiment invers: ¿la gent deixa-ria de comprar un producte que porten moltsanys consumint, per una simple etiqueta?

Cal llençar-se a aquesta experiència (si hoha vist una multinacional amb beneficis milio-naris, ¿per què no provar-ho?), però la decisiófinal la tenen els productors, intermediaris i elsconsumidors, només cal que una d’aquestes tresparts ho demani fermament, l’etiquetatge encatalà, ajudaria molt a la normalització lingüís-tica.

José Vilalta VivesPena-roja


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

El passat setembre, l’Orga-nització per al Desenvolupa-ment del Mesquí, Matarranyai Baix Aragó (Omezyma) vaincorporar nou membres mésal Consell, l’òrgan de decisióde l’entitat que gestiona, en elseu àmbit d’actuació, l’aplica-ció dels programes d’ajutseuropeus Leader Plus i Equal.Durant les assemblees ordinà-ria i extraordinària, que es vancelebrar a Pena-roja de Tasta-v in s (Ma ta r r anya ) , e l smembres de l’associació vanaprovar diverses qüestions, tantcomptables i de gestió –entred’altres, els pressupostos del2004, la part principal delsquals correspon a la gestió del

programa Leader Plus, ambgairebé 2,14 milions d’euros–com les noves incorporacionsi les baixes en el Consell, on hiha representades 21 organitza-cions.

Els nous membres de l’òr-gan de decisió d’Omezyma sónels Ajuntaments de Torredar-ques i Alcorisa per la seccióEntitats Locals, l’Associacióde Productors Ecològics delBaix Aragó APROEBA i laComunitat de Regants delGuadalopillo per part del sectorprimari, la ConfederacióEmpresarial de Terol i l’Asso-ciació d’Empresaris d’Electri-citat de Terol pel sector empre-sarial, l’Associació Cultural

Sucarrats de Mont-roig per lasecció d’associacions cultu-rals, la Federació Aragonesade Turisme Rural FARATURpel sector turisme i, finalmentl’UGT pel sector sindical. Elsmembres anteriors del Consellque han estat ratificats són:Comarca del Matarranya,Comarca del Baix Aragó,Ajun-tament de Castelserás, Ajun-tament de Torre del Comte,Cooperativa d’Olis del Mata-rranya, Associació d’Empre-saris del Mesquí, Associaciód’Empresaris del Matarranya,Associació de Joves Empresa-ris de Terol, Associació Cultu-ral Aires del Matarranya,Asso-ciació Cultural Amics delsBolets, Associació de Turismedel Mesquí i el sindicat UAGA.

Les assembles van tenir llocal recinte del Santuari de laMare de Déu de la Font, aPena-roja de Tastavins. Hi vanassistir la major part dels repre-sentants de les organitzacionsque pertanyen a Omezyma,gairebé cent cinquanta institu-cions, entitats, associacions isindicats establerts, o ambpresència, a les comarques delBaix Aragó i el Matarranya.

Omezyma incorpora nous membres al Consell Executiu

Redacció

L’exposic ió «Juan PíoMembrado, un pagès ambvocació de publicista» es podràvisitar a Bellmunt de SantJosep fins a Nadal. Així ho hadecidit la junta directiva del’associació cultural i esporti-va «Amics del Mesquí» deBellmunt de Sant Josep, perl’interès que ha despertat lamostra entre el públic.

Aquesta exposició es vainaugurar el 8 d’agost passat,i ha tingut un gran èxit de visi-tants. Es tracta d’un recorre-gut per l’obra de Juan Pío

Membrado (Bellmunt deMesquí, 1851-1923), regene-racionista del Baix Aragó, através dels periòdics de l’èpo-ca, conservats a l ’ArxiuMembrado de Bellmunt.

Els organitzadors de lamostra es proposen portar l’ex-posició a d’altres poblacionsde la comarca del Baix Aragó.Així, hi ha la possibilitat quees pugue visitar al Mas de lesMates durant la celebració dela Trobada sobre Republica-nisme, prevista per al mes dedesembre.

Exposició sobre Juan Pío MembradoRedacció

MedievalsEl Matarranya torna a

l’Edat Mitjana: per iniciativadel Consell Comarcal, es vaviure una esplèndida jornadafestiva el 30 d’octubre a l’er-mi t a de Mon t se r r a t deFórnols. Per unes hores, tot vaparèixer haver retrocedit en eltemps un munt de segles.Grans i menuts, gents de totesles viles, i també forasters, sevan disfressar amb robes,barrets i calçats que busca-ven assemellar-se als quehavien portat els avantpassatsromànics i gòtics. Per arro-donir la festa, es va premiaramb 3.000 euros diversesdones d’associacions deBeseit i Torredarques que,respectivament, ensenyaveni escenificaven antiguesmaneres de fer paper i sabó.Penso que és positiu tornarals arrels per ajudar-mos a serconscients de la nostra iden-titat compartida i del valuóspatrimoni històric que tenim.En eixe afany per tornar al’antiguitat, o a la part mésfosca del temps, també hi vacontribuir certa companyiaelèctrica, amb una granapagada nocturna a algunspobles de la comarca. És unfenomen massa repetit darre-rament –apagades, pujades ibaixades de tensió, etc.–, delqual potser els usuaris tambén’hauríem de prendre cons-ciència col·lectiva, protestar idemanar explicacions oncalgue. Particulars, empreses,negocis d’hostaleria i restau-ració… en definitiva, los quitreballem i vivim al Mata-rranya, ¿no estarem totsplegats d’acord a l’hora dequalificar de pèssim l’actualservei de subministramentelèctric? És injust que, mentrepaguem religiosament cadarebut mos vulguen fer viureen una foscor més pròpia del’Edat Mitjana. Si més no,mentre no siga per voluntatpròpia i amb motius festius iculturals.

Josep PucheAjuntament de Bellmunt de Mesquí

VIL

ES

I G

EN

TS

Joaquín Lorenzo i Sara Díaz d’Omezyma fent una xerrada a Calaceit

CA

RLE

S SA

NC

HO


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Els regants, partidaris de rebaixar la capacitat del pantà de la Freixneda

Lluís Rajadell

Els regants del Matarranyaproposen rebaixar la capacitatdel pantà de la Freixneda-Torredel Comte en un 25% respectea les previsions del projecteelaborat per la ConfederacióHidrogràfica de l’Ebre (CHE).Segons la proposta que vaavançar el president de la JuntaGeneral d’Usuaris del Matar-ranya i Afluents, José MaríaPuyol, l’embassament hauriade tenir una capacitat d’entre 18i 19 hectòmetres, semblant a ladel pantà de Pena –ubicat a lacapçalera del riu i de19 hectò-metres cúbics– en lloc dels 25,5previstos al projecte, que ja vaestar exposat a informaciópública. Esta obra, inclosa alPacte de l’Aigua d’Aragó,costaria segons les previsionsinicials 61 milions d’euros.

El president dels regants vaaclarir, no obstant, que el sindi-cat d’usuaris no és partidarid’intervenir en obres de regu-lació a la conca fins que lesactuacions no estiguen consen-suades entre tots els sectorsimplicats –regants, ajuntaments,organitzacions ecologistes,Govern central i Diputació

es va manifestar de forma favo-rable a la possibilitat de desen-volupar un projecte semblant aalgun barranc lateral del Tasta-vins. «Es una qüestió que estàdamunt de la taula i que gira alvoltant de vàries possibilitats»,va dir Alonso.

La construcció d’una granbassa al Tastavins podria trobar-se amb la dificultat, degut a l’es-tructura geològica del terreny,de localitzar un lloc apropiat ion es garanteixi l’absència defiltracions.

El president de la Junta

d’Usuaris apunta també lapossibilitat d’estudiar la cons-trucció d’un altre minipantà ala conca de l’Algars, tambéafluent del Matarranya.

A més, l’actuació conjuntacontemplaria la nova canalit-zació d’aigües des del pantà dePena per a tots els pobles de laribera del riu. Este projectegarantiria el subministramentd’aigua de qualitat a tota laconca del Matarranya i acaba-ria amb els problemes periò-dics de potabilitat de l’aigua deboca i la seua escassesa puntual.

José María Puyol estima que,de moment, el pantà de la Freix-neda és una obra precisa perque l’embassament de Penaquedarà com a «reserva» d’ai-gua de boca per a la conca.

El president de la Juntad’Usuaris considera, no obstant,que els regants i la resta d’usua-ris no poden afrontar el paga-ment del pantà de la Freixnedaper que suposaria una càrregaeconòmica insuportable. Puyolva indicar que, entre tots elssectors implicats, s’hauria dearribar a un acord per a un plade desenvolupament sostenibleque puga optar a ajudes de laUnió Europea. «Sense fonseuropeus serà impossible pagarla presa de la Freixneda», vadir el dirigent dels regants.

El president de la CHE, José Luis Alonso, i el president de la Junta Generald’Usuaris del Matarranya, José Maria Puyol, en les basses de regulació.

JOSÉ

AN

TON

IO G

AR

CIAGeneral d’Aragó–. La idea

seria, segons va indicar Puyol,reeditar el denominat Pacte deFavara, on tots els col·lectiusimplicats en l’ús i conservaciódel riu van arribar als acordsque van possibilitar la cons-trucció de dues basses de regu-lació ja molt avançades.

José Maria Puyol va explicarque la Junta General d’Usuaris«vol presentar a tots els parti-cipants en el Pacte de Favara unconjunt de propostes d’actuacióal riu». «En tot cas –va afegir–a la conca del Matarranya nos’actuarà si no és per consens».

A més de rebaixar la cota delpantà de la Freixneda, a laproposta que vol plantejar elpresident del sindicat de regantsfigura la construcció d’unabassa lateral, com les que aras’estan construint entre Massa-lió i Maella, a la subconca delTastavins. Aquest petit embas-sament hauria de tenir, segonsPuyol, una capacitat de 2 o 2,5hectòmetres cúbics. Fa poquessetmanes, el president de laCHE, José Luis Alonso, en unavisita a les obres de les bassesde la conca baixa del Matarranya

LES BASSES COMENÇARAN A OMPLIR-SE ESTE HIVERNLes dues basses laterals que la CHE construeix a la conca baixa del Matarranya –entre Massa-

lió i Maella– començaran a emmagatzemar aigua el pròxim hivern, segons va anunciar el presi-dent de la CHE, José Luis Alonso, a la visita que va fer a les obres el passat mes de juliol. Estosminipantans, amb una capacitat conjunta de 3,2 hectòmetres cúbics, costaran 13,43 milions d’eu-ros, aportats íntegrament pel Govern central. És tracta d’actuacions d’urgència contra la seque-ra que pateix periòdicament la conca del Matarranya, especialment greu l’any 1994 i següents.

La construcció de les basses garantirà les necessitats mínimes dels usuaris. A més, la situaciódel pantà de Pena, a la capçalera del riu, és actualment molt bona en estar pràcticament ple. Eldarrer any ha estat molt humit i això ha reduït al mínim el consum d’aigua. Durant l’agost s’hangastat 0,34 hectòmetres cúbics, un volum considerat molt baix pel president de la Junta d’Usua-ris del Matarranya i Afluents, José Maria Puyol. En la seua opinió els regants han contribuït alconsum moderat d’aigua per la seua conscienciació sobre la necessitat d’aprofitar al màxim elscabals disponibles i per les millores tècniques introduïdes als sistemes de conducció i rec.

Puyol va indicar que el consens imperant a la conca des dels Acords de Favara dels anys 90ja ha donat fruits. La gent està «entusiasmada» pels avanços que hi ha hagut, va dir el dirigentdels regants. Les basses de la Trapa –a Maella– i Vallcomuna –entre Massalió i Maella– seranels primers resultats palpables del clima d’enteniment a la conca. La més avançada d’elles, lade la Trapa, començarà a omplir-se en proves el mes d’octubre i està previst que les dues puguenentrar en funcionament i aportar cabals per a la pròxima campanya de reg.


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA6 EL BAIX CINCA

Sobre la història natural III:Fauna no mamífera

Alfons Maillo

Els fòssils d’animals mésabundants al Baix Cinca són elsgasteròpodes, és a dir, elscargolets. A les calcàries delBaix Cinca, als estrats tous, amolts indrets hi podem trobarimpressions de cargolets petits.Ja al 1845, el geòleg AmalioMaestre fa constar l’existènciad’aquests cargolets com ataques blanques enmig dellignit. Són majoritàriament dedos gèneres: Planorbis, quesón els cargolets amb formaespiral plana i són, amb moltadiferència, els més nombro-sos; i Lymnaea, cargolets méscònics i més escassos. Tots dossón típics del Terciari conti-nental. També s’hi ha trobatTympanotonus margaritaceus,descrit per Sebastián Calzada,cargolet amb una closca molt

sofisticada, però molt pocfreqüent.

També s’hi poden trobarfragments d’ostràcodes, quesón com petits moluscs bival-ves però amb potes.

Hi han aparegut restes depeixos del gènere Leuciscus(ciprínids) a la mina Pilar deMequinensa, i a Ballobar Ruti-lus antiquus.

Apareixen també tortugues(quelonis) Tryonix, al carbó deMequinensa (la closca d’unexemplar sencer va ser trobatal lignit per Manuel SilvestreCoso) i a Almatret, i Testudo,a la Costa dels Codissos, entreMequinensa i Torrent de Cinca.Les Tryonix són unes tortuguesaquàtiques d’aigua dolça queactualment perviuen a Amèri-ca del Nord i a Àsia, estant

extingides a Europa.S’hi han trobat llangardai-

xos Lacertidae a la costa deSants i a Vall de Mussots, aMequinensa, i altres Squama-ta sense determinar.

Hi apareixen fragmentsesquelètics de cocodrils, sobretot dents, i alguna placa òssia.A molts dels estudis estra-tigràfics se’n detecten. Sóncocodrils d’un mida que va depetit a mitjà, dels quals notenim atribució específica. Lesdents còniques d’aquests rèptilss’han trobat complets a Tama-riu, on també va aparèixerl’única placa dèrmica que hevist fins ara. Un miner, JordiMir, va trobar una mandíbulade cocodril sencera entre ellignit al 1993, a la Mina TresAmigos. No conserva cap dent,però el diàmetre dels alvèols escorrespon amb el diàmetre deles dents de Tamariu, com queno és agosarat pensar quepodria tractar-se de la mateixaespècie.

Aquests fòssils cocodrílidssón importants com a marca-dors paleoambientals perquèsabem que avui en dia els coco-drils solen habitar zonesfluvials i pantanoses en lati-tuds inferiors als 30 graus, tantNord com Sud, i que els coco-drils grans no suporten tempe-

ratures inferiors als 10º centí-grads. Per tant, això mos indi-ca que, als nivells on apareixen,el paleoclima era notablementmés càlid que avui. A més, elscocodrils ocupen el cim de lacadena tròfica dels ecosiste-mes on habiten. Són els depre-dadors més grans, i els cal unafauna abundosa per subsistir.Això ens parla, doncs, de llacs,pantans i cursos fluvials plensde vida, donant-mos una imat-ge quasi tropical, molt diferentdels ecosistemes que avui tenimal Baix Cinca. Potser un mediambient comparable al que hihavia al Baix Cinca fa uns 30milions d’anys es pot trobaractualment, salvant totes lesdistàncies, als pantans de Geòr-gia i Florida, als Estats Unitsd’Amèrica, la zona conegudacom l’Okefenokee. L’Okefe-nokee és un mosaic de pantansi r ius d’a igua dolça pocprofunds, on hi ha cocodrílidsi on s’hi acumula la vegetacióen forma de torba, de manerapotser pareguda a com aquí esva acumular el lignit. Tot i queaixò no deixa de ser una quime-ra per intentar reviure un mónperdut.

Al proper capítol tractaremde la fauna que filogenètica-ment més se’ns acosta i lamillor estudiada: els mamífers.

SUBSCRIU-T’HI974 47 19 93 / 93 805 02 70

Mandíbula de cocodril


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

La Comissió d’OrdenacióTerritorial va debatre el passat5 d’octubre una proposició node llei del Partit Aragonès(PAR) en què insta al Governd’Aragó perquè, en atenció ales aspiracions dels municipisde Vilella de Cinca i Saidí, i dela Comarca del Baix Cinca,impulse la corresponent trami-tació per a la construcció d’unnou pont entre totes dos loca-litats, sobre el riu Cinca, queenllaça les carreteres de laxarxa autonòmica A-131 i A-1234.

A l’exposició de motius,l’impulsor de la iniciativa, eldiputat Antonio Ruspira, varecordar que, a iniciativa delsajuntaments altoaragonesos deVilella de Cinca i de Saidí, elsseus respectius plens, així comel Consell Comarcal d’eixazona, han adoptat recentmentacords per unanimitat, en elsentit de sol·licitar al Governd’Aragó que planifique i execu-te la construcció d’un nou pont

sobre el riu Cinca, que uneixeambdues viles i enllace lescarreteres de la xarxa autonò-mica A-131 i A-1234. Elsresponsables comarcals delPartit Aragonès valoren que eldinamisme i la competitivitatdel Baix Cinca, a partir de laproducció hortofrutícola, ambla nova perspectiva de la plata-forma logística a Fraga i ambl’esperada inversió en agroin-dústria que fixe el valor afegitde la producció a la zona,requereixen millors comuni-cacions. Ruspira va manifes-tar que «l’acord adoptat perdiverses institucions demostrala importància d’eixa comu-nicació per als seus habitantsi per a tota una comarca, quepercep en aquest nou pontl’obertura de majors i millorspossibilitats de desenvolupa-ment i benestar». «Tanmateix–va dir– l’interès no és única-ment local, ja que suposariadonar més fàcil eixida a totala ribera esquerra del riu

(Saidí, Osso, Bellver…), desde la millorada A-1234 cap al’A-131, un dels principalseixos que vertebra aquella

El PAR proposa la construcció urgentd’un pont entre Vilella i SaidíAquesta vella reivindicació dels municipis de Vilella i Saidí, i de la Comarca del Baix Cinca, es va debatre el passat mes d’octubre a les Corts d’Aragó

Marià Àlvarez

comarca procedent del CincaMitjà, fins a la principal comu-nicació del Baix Cinca ambMonegres i l’Hoya d’Osca.

«ECOLOGISTES EN ACCIÓ» ARRIBA A FRAGA

A primeries d’octubre va tenir lloc a Fraga l’assembleaanual d’Ecologistes en Acció d’Osca. Entre altres punts s’hiva acordar, a proposta de diversos socis fragatins, la crea-ció d’un grup local d’ecologistes que rebrà el nom, per ara,d’«Ecologistes en Acció de Fraga». Aquesta nova associa-ció fragatina es reunirà pròximament per aprovar els seusestatuts, el seu àmbit d’actuació (municipal o comarcal) id’altres aspectes organitzatius. Així mateix, l’associació téprevist sol·licitar una entrevista amb l’alcalde de Fraga i laregidora de Medi Ambient, Vicent Juan i Esther Oró, ambla finalitat de fer la seua presentació davant les autoritatsmunicipals i exposar-los les propostes que, a propòsit delPla Local de l’Agenda XXI, van ser aprovades a l’esmen-tada assemblea.

Saturnino BarbéVista general de Saidí

AR

XIU

DES

PER

TA F

ERR

O


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

SalamDes de fa uns anys, estic

encabustrat a fer que el màximde botigues del Baix Cincamostrin a la porta d’entrada unsretolets en xapa daurada onposa «ESPENTEGEU» o«ESTIREU». La mar de bonicsi, –atenció, socis amb botiga!–els regalem!! Ho he aconseguiten alguns, pocs, casos: Boccac-cio, Quibus, Flavia, Hotel Casa-novas, Sampietro Pelechà,Mesón, Cosetes, Txuxes,SERFYSA…a qui, pública-ment, agraeixo el gest. La resta,indiferència. Rectifico, el perso-nal d’algun ajuntament, sempreque els visito, esclatassonera-ment, em recorda, com asuprem argument, que al poblees diu «ASTIREU» …i esqueden tan amples. En aquestajuntament i en un altre esta-bliment on sovint compro eldiari, finalment, m’he pogutapuntar l’èxit, que ara hi posen«EMPUJAR» i «ESTIRAR»,en castellà, en la mateixa xapadaurada, el mateix tipus de lletrai pagant-s’ho. Com Déu mana.

Però, davant d’aquestaesparveradora fredor, va’t astíque fa uns mesos, en passar perdavant de la carnisseria àrabo-musulmana dels Afores, on esven carn tractada segons elsritus musulmans i on hi solcentrar quan ho haig de menes-ter, hi ataüllo dos meravello-ses plaques daurades on posa«ESTIREU» i «ESPENTE-GEU». No parlaven en catalài ja en tenia prou amb un mira-cle. La carnisseria haviapertangut a un fragatí venedord’estris de pesca, que els hihavia traspassat tal qual. Tot iaixò, se’ls ha de donar gràciespel testimoni, encara que siguipassiu, que estan donant. I elsho agraeixo amb l’única parau-la àrab que conec: Shalam!!

Josep Galan

Vilella acull la VIII edició dels«Premis 6 de Novembre»

Carme Massagué

El passat dissabte 6 denovembre, coincidint amb ladata que els dóna nom, va tenirlloc el lliurament dels «Premis6 de Novembre» a la norma-lització lingüística que atorgaanualment l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca en el marc d’unsopar, que enguany es va fer enel Bar Social de Vilella i queva aplegar més de 60 persones.

El regidor de cultura del’Ajuntament de Vilella,Miguel Ángel Zapater, vadonar la benvinguda al públicassistent, com també va ferHeliodoro Barrios, simpatit-zant de l’IEBC de Vilella, queva agrair la tasca cultural i dedignificació de la llengua queporta a terme l’IEBC. Totseguit, el president de l’entitat,Josep Galan, després delsagraïments pertinents, vaexpressar el seu desig que lallengua catalana siga recone-guda finalment en el nou Esta-tut d’Aragó així com en laUnió Europea i va anunciarque l’any vinent serà rellevaten el seu càrrec de president.

Els guardonats en l’ediciód’enguany dels «Premis 6 deNovembre» a la normalitzaciólingüística van ser la Comar-ca de Casp-Baix Aragó il’Ajuntament de Benavarri perhaver proclamat la cooficiali-tat de la llengua catalana, il’Ajuntament de Mequinensaper haver estat el primer ajun-tament franjolí a fer-ho. Tambéva ser premiat el SeminariPermanent de Català – Centrede Professorat i Recursos delBaix Cinca per la tasca porta-da a terme ara que es complei-xen vint anys d’ensenyamentdel català a les escoles i insti-tuts de la Franja.

En l’acte es van anunciartambé els projectes guanya-

dors de les Beques AmandaLlebot, que van correspondre aValerià Labara, per la biogra-fia del bisbe Roman de Ponte,i a un equip de treball integratper investigadors vinculats ala Facultat de Ciències del’Educació de la Universitat deLleida –Àngel Huguet, JuditJanés, Cecili Lapresta i JoséLuís Navarro– pel seu treballsobre la construcció de la iden-titat a les nostres terres.

En les intervencions delspremiats va planar l’esperançade la imminent aprovació d’unaLlei de llengües a l’Aragó, l’an-helat Godot de tothom qui ensestimem la nostra llengua.

Un concert de flauta traves-

sera i guitarra a càrrec de lesjoves intèrprets Marta Larroyai Janet Solsona va posar la cire-reta a l’edició d’enguany dels«Premis 6 de Novembre».

Els «Premis 6 de Novem-bre» a la normalització lingüís-tica es van instituir l’any 1997amb motiu de l’aprovació, perpart de les Corts d’Aragó, delDictamen de la Comissió sobrePolítica Lingüística a l’Aragóen què es reconeix el catalàcom a llengua pròpia d’Aragó.Amb aquests premis l’IEBCvol donar reconeixementpúblic a totes aquelles perso-nes i entitats compromeses enla normalització de la llenguacatalana a la Franja.

L’H

AM

PEP

LA

BAT

Concert de flauta travessera i guitarra la nit dels Premis


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Mequinensa en clau musical

A. Coso Catalàn

Ja em dispensareu, però els mequinensans que vam viure alPoble vell i ara en vivim fora, sovint tenim la mania d’escriuresobre aspectes i situacions que tenen a veure amb l’antiga vila.Suposo que és un mecanisme necessari que ens permet no perdrela memòria d’una època i, sobretot, d’uns llocs físics impossi-ble de tornar a visitar. Així que, parlem-ne un altre cop: ja fa tresanys seguits que coincidint amb la festa major de Mequinensa–la Santa– hi ha qui promou exposicions de fotografies antiguessobre diferents aspectes de la vida del Poble. Aquestes exposi-cions tenen en comú que les fotografies són en blanc i negre, ifetes a llocs que ja no existeixen. Va ser Antoni Bitrià, mequi-nensà d’adopció i de sentiment, que ara viu a Lleida, qui vacomençar. Va buscar fotografies casa per casa i, després decopiar-les i gravar-les en cinta de vídeo, les va retornar als seuspropietaris. D’aquesta manera va aconseguir centenars de foto-grafies, de diferents èpoques, per poder portar a terme una prime-ra exposició fotogràfica i una projecció cinematogràfica sobrela història futbolística de Mequinensa. El resultat va ser tot unèxit i va fer justícia a dotze mesos de treball ininterromput. Alcap d’un any, Antoni ens va tornar a regalar un munt d’hores defeina que es van concretar en una segona exposició fotogràficai projecció cinematogràfica amb el títol Coses del Poble vell. Unaaltra treballada que també va tenir un gran èxit popular.

Enguany, el tema triat ha estat la música a Mequinensa. Aques-ta vegada els organitzadors han estat el grup d’investigació«Coses del Poble». Han reunit en una exposició un recull de foto-grafies on se mostren les diferents etapes i components de diver-ses formacions musicals que hi ha hagut a Mequinensa de 1900fins a l’any 1969. S’han pogut veure una orquestra de primersdel segle passat, unes quantes formacions orquestrals que es vanconsolidar com orquestra Atlanta, una orquestra de guitarres, quequan calia es transformava en rondalla, i un conjunt de músicapop-rock: els Hobbys. A part de les referides fotografies, tambéhan conformat l’exposició instruments i uniformes que les forma-cions musicals utilitzaven a les seues actuacions. L’orquestraAtlanta, formada per músics veterans que interpretaven tot tipusde música amb força professionalitat, i el conjunt Hobbys, formatper jóvens intèrprets de la música moderna de l’època, van serels últims músics que van tocar al Poble vell. També van ser elsque van tenir el macabre privilegi de barrejar el so de les notesmelòdiques de les seues cançons amb el so, gens melòdic peròso al cap i a la fi, que feien les cases del Poble al caure colpe-jades per les excavadores i que, Jesús Moncada, a Camí deSirga, descriu així: Pilans i parets mestres van esberlar-se brus-cament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven elcruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada de escales, trespols,envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa demaons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferra-dura mentre la casa s’esfondrava sense remei.

Bé, no ens posem tràgics, ni ens deixem portar per la nostàl-gia. Mequinensa és ara un poble viu, il·lusionat i ple de projec-tes que sabrà aprofitar tot el material d’aquestes exposicions perdonar contingut al futur museu del Poble que, crec, s’ha deconstruir d’aquí poc temps. Ànim a tothom.

L’Ateneu del Baix Cinca organitza el 1r Cicle de Cinema Independent

Josep Sanmartín BoncompteEl dilluns 8 de novembre

s’inaugurava el «1r. Cicle deCinema Independent» organit-zat per l’Ateneu del Baix Cinca.

Una de les activitats culturalsque hem volgut recolzar des del’Ateneu del Baix Cinca des del’inici de la nostra projecciósocial a la Comarca, ara ja fa unparell d’anys, ha estat la promo-ció del cinema com a una de lesexpressions culturals més popu-lars al nostre temps.

Per això, enguany hem fet ungran esforç organitzatiu i econò-mic per programar aquest 1r Ciclede Cinema Independent, senseestalviar cap dels elements quel’espectacle es mereix: Projec-ció en una sala de cinema adequa-da a les tecnologies més actualsi elecció d’un programa de

pel·lícules d’actualitat que merei-xessin l’interès dels espectadorsmés exigents. Ens han ajudat a ferpossible aquest programa laConselleria de Cultura i Joven-tut de l’Ajuntament de Fraga, laComarca del Baix Cinca, l’em-presa Gomez/Gesteco i el CircuitUrgellenc i Multicines Florida,als quals agraïm la seva col·labo-ració.

A l’hora, hem volgut fer pale-sa la nostra vocació comarcalprogramant una de les cincprojeccions a Mequinensa.

En el moment de redactaraquesta ressenya ens hem defelicitar per l’èxit assolit el diade la inauguració del Cicle onvam poder veure una inusual igran afluència de públic atretper aquesta oferta innovadora

dins la programació cinèfila ala nostra Comarca.

Les pel·lícules que han formatpart d’aquest cicle són: «El señorIbrahim y las flores del Corán»(Premi del Públic al Millor ActorFestival de Venècia 2003 i César2004 al Millor Actor), «Nego-cios ocultos», «Wilbur se quie-re suicidar», «Una películahablada» V.O.(Premi Signis dinsel Festival de Venècia 2003) i«Vaya con Dios».

L’èxit assolit en aquest primercicle, ens anima a pensar que noserà el darrer. En propers anysesperem repetir l’experiència i,fins i tot, millorar la programa-ció i l’organització. La deman-da s’ha demostrat que hi és ipodem apostar per continuarper aquest camí.


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

9 del matí del dimarts 8 dejuny d’enguany. Ens trobemamb Isidor Cònsul al seudespatx de l’editorial Proa, albell mig de l’Eixample barce-loní, per comentar algunsdetalls a propòsit de l’ediciódel recull de textos relacio-nats amb l’Alta Ribagorça,bàsicament amb Espés deJus, titulats En el nom delpare, que han de cloure lacol·lecció Quaderns de lesCadolles i aprofito per fer-liuna breu entrevista.

Pregunta: Ens podriescomentar els teus orígens fami-liars?

Resposta: El meu pare ésnascut a Espés de Baix, a propde les Paüls –i per tant a labanda de la Ribagorça actual-ment d’administració arago-nesa–, a ca de Llubí, una casatradicional –de tota la vida–d’Espés. S’hi va criar fins queun cop acabada la Guerra–després de servir, com van fertants, primer a un bàndol idesprés a l’altre– es va quedaral Pla, a Bellpuig. Senzilla-ment perquè el negoci delsanimals de t i r en aquel l

moment era molt bo degut al’escassetat de mules. El pare,que s’havia criat entre aquestsanimals, els coneixia molt béi va entrar de mosso en unacasa de tractants de bestiar, deles més fortes en el Ponentcatalà, a cal Roc de Bellpuig.Allí va conèixer la meva mare,s’hi va casar i va plantar,diguem-ne, llinatge.

P. Parents escampats per laRibagorça, en tens?

R. En aquests moments tincparents a Benasc. També n’ha-via tingut, perquè ara és unpoble abandonat, a Sirès, onuna germana del meu pare s’hiva casar amb un cosí seu; elscosins que tinc originaris deSirès es diuen Cònsul Cònsul.Quan aquesta tieta meva es vaquedar vídua, relativamentjove, es va establir a Bellpuig,on ja tenia dos germans.D’aquesta manera a Bellpuighi ha tres branques de Cònsuli totes tres procedeixen d’Es-pés.

A Benasc, una cosina germa-na meva es va casar amb unBarravés d’Espés de Dalt. Sónels que tenen el conegut nego-ci dedicat a la venda de mate-

cases obertes. Hi ha la gent quea l’hivern viu en un pis a Barbas-tre, a Castilló, a Binèfar...

P. I al Pont?R. Al Pont no tant, entre els

que jo conec. Que quan arribael bon temps obren la casa.S’han gastat molts diners arre-glant cases i en aquests moments’estan fent tres o quatre cases,alguna de construcció nova.Espés s’està convertint en unamena de residència d’estiu, nonomés per als fills del poblesinó també per aquells que hitenen arrels familiars –compodria ser el meu cas–; a bandaque hi ha també una casa deturisme rural, que crec queaquest estiu ha estat plena.

P. La gent que obre casa al’estiu suposo que no deuen serexactament estiuejants?

R. Els que hi van són gent jamolt gran que viuen del seusou de jubilat, encara que aixòno vol dir que no tinguin algu-na vaca o quatre corders; peròla majoria de gent d’estiu ésgent que hi va a passar l’estiu.La perspectiva, sent molt bonaper a Espés –que ja ho és moltper a les Paüls, que està crei-xent d’una manera extraor-dinària, en quatre anys s’hapoblat de grues com mai s’ha-via vist– és la mateixa activi-tat turística que trobem per labanda de Castanesa. Semblaque des del punt de vista turís-tic aquella zona en els propersanys es revitalitzarà molt. Hemde suposar, hem de pregar ihem fer l’esforç que calguiperquè aquest creixement detipus turístic no comporti elsmonstres que ja coneixem i quesignifiquen la sistemàticadestrucció del paisatge.

P. Relacionat amb el queacabes de dir, i mirant també elteu vessant com a crític literari,què ens podries dir de les Troba-des d’Escriptors que es feien alsPirineus, a les Valls d’Àneu,

rial d’esports de muntanya.P. Conserves casa a Espés?R. Bé, ca de Llubí es conser-

va, la propietat és dels Barra-vés, de la meva cosina Nati queviu a Benasc. Però des de faquasi trenta anys vaig redes-cobrir Espés. Jo hi havia passattemporades d’estiu perquè depetit vaig estar malalt i elsmetges van recomanar que fesun canvi d’aires, que anés a lamuntanya, i sembla que Espésva ser la clau perquè es refésdefinitivament. I després, quanva néixer el meu primer fill,m’hi vaig acostar, ens va agra-dar i ens vam fer amb la casapairal, que estava en bon estatperò feia molt temps que ningúno hi posava una paletada demorter o del que s’hi hagués deposar. Ens la vam fer nostraperquè teníem llibertat peranar-hi, fins que vam decidir,amb una germana meva,

comprar l’antiga rectoria, enru-nada, al bisbat de Barbastre,damunt mateix de ca de Llubí,que és la primera casa que hiha sota de l’església. L’estemrefent i ara hi passem una partde l’estiu; és ca de Llubí dos,o ca de Llubí de Dalt, per utilit-zar la terminologia d’Espés deBaix i Espés de Dalt.

P. Saps quanta població téara Espés?

R. A l’hivern deuen quedardues o tres famílies –una ésparenta llunyana meva, els deca de Peraire, ell ve d’Abella iella és Cònsul, cosina germa-na del meu pare–. Ara bé, al’estiu es torna a omplir. Faquinze dies hi havia set o vuit

Isidor Cònsul, editor, crític i filòleg

«Amb En el nom del pare he intentat e

«Fa quasi 30 anys

que vaig redescobrint

Espés».

JOA

N P

OR

RED

ON


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

perquè crec que s’han acabat? R. S’han acabat perquè

comencen d’una altra manera.Des del Consell Cultural de lesValls d’Àneu, i dirigit per enFerran Rella, va sortir unainiciativa per a convidar unacolla d’escriptors a passar uncap de setmana als Pirineus, alprincipi només a les Vallsd’Àneu. Se’ls ensenyava elterritori i, a la vegada, se’lsdemana uns deures : quecomposessin una peça literàriade l’estada amb la idea d’anarcreant un corpus literari vincu-lat a la zona. Això va funcio-nar fins que el centre organit-z a t i u va pa s sa r pe r unad’aquestes ensopegades de

tipus polítics i es van abando-nar les Valls d’Àneu. La troba-da es va fer itinerant, ara coor-ganitzada des de la Universitatde Lleida, i ha estat a la Riba-gorça, a la vall Fosca, a Ando-rra... De cadascuna d’aquestestrobades n’ha sortit un llibre, ien aquests moments hi ha uncentenar d’escriptors catalansque han composat textos sobrela seva estada als Pirineus.

P. I en el teu cas?R. En el meu cas va coinci-

dir que en tercer any vaig entrarEdicions Proa i en Ferran Rellaem va demanar si Proa es podiaencarregar de l’edició delsllibres, cosa que vaig fer ambmolt de gust, i a la vegada vaigveure l’oportunitat d’escriure.

elaborar una memoria personal i familiar»Jo havia publicat l’any 1995un dietari, on ja hi havia unprocés de creació d’un mitepersonal –que és el mite vincu-lat al paisatge i a les arrelsd’Espés– i llavors, d’una mane-ra progressiva, em va anarsortint uns textos. Crec que elsprimers eren una barreja entreexperiència personal i conte, ia poc a poc, d’aquests deuresanuals s’han anat acumulantmitja dotzena de textos que,pràcticament tots, basculen al’entorn d’un mateix món queés la mitificació d’uns paisat-ges, d’unes arrels, de la recu-peració de la memòria fami-liar i, sobretot, del personatgeexcepcional, des de l meu puntde vista, que hi ha darrere dela figura del meu pare.

P. Si les trobades s’haguessenfet, per posar un cas, a qualse-vol indret del País Valencià segu-rament hi hauries col·laboratcom a editor però com a escrip-tor potser no, o m’equivoco?

R. Literàriament potser no.De fet sempre he escrit, però

sempre he escrit des d’una pers-pectiva, per entendre’ns, profes-sional o crítica. Sempre he escritdels altres i a partir de l’obradels altres. Però sempre haviaanat prenent notes i escrivintuna mena de dietari fals –falscom tots els dietaris–, amb notesde viatges, impressions, etc. Undia les va ensenyar a Carles-Jordi Guardiola, de la Magrana,li van interessar i li’n vaig ensen-yar més. Llavors va sortir aquestllibre en forma de dietari, Cincestacions, on als estius –oalmenys en un dels dos estiusque hi surten– hi havia tres oquatre peces vinculades a l’ex-periència de viure tres setmanesa Espés amb els meus fills, i lariquesa que per a mi suposavatot allò. I aquesta és la base.

P. Com a estudiós i crític dela literatura catalana, quinavisió tens dels escriptors de laFranja?

R. Com a crític, la desco-berta fa molts anys d’en JesúsMoncada va suposar una epifa-nia. La Mercè Ibarz la vaig

conèixer, primer en la sevavessant com a periodista –vaig

llegir molt aviat el seu treballsobre la ETA i després labiografia de la Mercè Rodore-da, que em va semblar qued’entre les quatre que van sortiren aquells moments, era la mésequilibrada perquè va tenir unpunt de vista diferent, un puntde vista que potser li venia desde l’òptica d’en Joan Sales.Després, la vaig tractar bastantal Centre Català del PEN. Quanva morir la Maria MercèMarçal –gran amiga i una deles que també va venir a lesTrobades– sabia que més enllàde la seva obra poètica hi haviauns textos teòrics molt impor-tants que seria bo recollir-los.Així que la Mercè Ibarz es vaencarregar de la recopilació iara ha sortit un llibre interes-sant. M’interessa força l’obrade la Mercè Ibarz. L’últimadescoberta és l’obra de Fran-cesc Serés, on crec que hi hauna força interior i una plasti-citat narrativa que està molt bé.Tots dos són de Saidí, oi que sí?

Sí, sí, tant la Mercè Ibarzcom en Francesc Serés sónsaidinesos. I tots tres són delsBaix Cinca. De Saidí a Mequi-nensa no hi ha gaire distància,és una mateixa terra, una matei-xa comarca.

Berenguer de Mussots

«Hem de fer l’esforç

per evitar un

creixement turístic

que comporti mons-

tres que destrueixen

el paisatge»

«Amb les peces

literàries sorgides

de les Trobades

d’Escriptors als

Pirineus s’ha creat

un corpus literari

vinculat a la zona»

Trobades d’Escriptors

Isidor Cònsul s’ha ocupat, com a director literari d’EdicionsProa, de la publicació dels reculls anuals dels textos literaris que,com a «peatge», han hagut de redactar els escriptors convidatsa les Trobades d’Escriptors que, des de 1993 s’organitzen afinals de juny a les terres pirinenques, primer a les Valls d’Àneui els últims anys en altres punts dels Pirineus (Ribagorça,Ando-rra, Vall d’Aran…). D’entre el centenar llarg d’escriptors quehi han assistit ens convé destacar els que han representat, perdir-ho així, les comarques de l’Aragó catalanòfon: Mercè Ibarz,Glòria Francino, Josep A. Chauvell i Hèctor B. Moret. Unsencontres, àmpliament descrits en la desapareguda, ai las!, revis-ta Àrnica, que han servit per conèixer, guiats per les destres mansd’en Ferran Rella, una mica millor uns territoris en molts aspec-tes peculiars i, tot s’ha de dir, una gastronomia extraordinària.Una gastronomia que cada any ha motivat el substanciós text lite-rari que, com a membre perenne de l’organització de les Troba-des i escriptor ocasional, ha elaborat en Ramon Sistac, col·labo-rador de Temps de Franja i, en paraules seues, franjòleg estival,acostumat a mirar-se la Franja des del tossal del Castell de Llei-da (altrament dit «turó de la Seu Vella», que dóna més llustre).

B. de M.


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1212 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Josep Iglésias i Fort

El geògraf i historiadorJosep Iglésias i Fort (1902-1986) l’any 1982 publicavaun extens estudi sobre lapoblació de les comarques dela Franja de Ponent. L’estudiportava com a títol «La pobla-ció de les comarques de llen-gua catalana de l’Aragó entre1857 i 1975» i, al final, en unannex el feia extensiu fins al1981. El publicava al número2 de la revista d’HistòriaModerna, Pedralbes. Depar-tament d’Història Moderna.Facultat de Geografia i Histò-ria. Universitat de Barcelona.En aquest estudi també erainclosa la Vall de Benasc.

La població de la Franja vaanar aguantant-se i fins i tot enalgunes comarques augmen-tant fins a l’any 1920. A partird’aquell any comença unadavallada que no s’aturarà.L’any 1860 la població total dela Franja era de 96.203 habi-tants i l’any 1975 era de57.260. Havia baixat 37.778habitants. L’any 1981, sis anysdesprés, havia baixat 3.725habitants i la xifra total quedóna Josep Iglésias per a totala Franja és de 53.535 habi-tants. Segons el padró del 2003la població actual de la Fran-ja és de 46.437 habitants: enmenys de 100 anys, reduccióa la meitat. De totes maneres,entre la gent, principalmentgran, que viu regularment ala Franja i no hi és empadro-nada i les segones residències,durant els caps de setmana i enels dies de festa, la poblaciópuja en gran manera.

Les previsions no són gaireoptimistes, al contrari. Avuila població de la Franja estàmolt envellida i en els censosi padrons dels propers anysanirà baixant.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O

El passat dijous 14 d’octubre,l’Ajuntament de Benavarri vaaprovar en sessió plenària, amb6 vots a favor (els dels tres regi-dors del PSOE i els dels tresregidors de la CHA) i 2 absten-cions (els dels dos únics regi-dors actuals del PAR, ja quedels tres que eren n’ha dimititun i encara no ha estat substi-tuït) la següent declaració deprincipis que prèviament haviaestat aprovada, el 10 d’agost de2004, pel Consell Municipalde la Llengua amb 10 vots afavor i una abstenció:

A. El castellà, l’aragonès i elcatalà són les llengües pròpiesd’Aragó. En el cas de Benava-rri, s’usa habitualment el català,que en la seua variant riba-gorçana és la llengua pròpiatradicional del conjunt delmunicipi, i el castellà, així comaltres llengües esporàdicamentsobrevingudes.

B. L’Ajuntament, assessoratpel Consell Municipal de la

Llengua, adoptarà les mesuresnecessàries per a conservar viuel català ribagorçà, part irre-nunciable i columna vertebraldel nostre patrimoni cultural, iper a fomentar-ne l’ús. Conser-vació i foment són les dos ferra-mentes imprescindibles perquèel nostre català sobreviscadignament.

C. La manera d’aconseguirque el català ribagorçà deBenavarri i a Benavarri sobre-visca passa perquè arribe a seruna llengua plenament normali prestigiada en la comunicacióc iu t adana . Açò demananecessàriament superar elsprejudicis que han feit que elcastellà siga l’única llengua decultura, exclusiva de la comu-nicació formal o alta, mentreque el català malviu reservat alsusos informals o baixos, coma llengua col·loquial (i, acamins, vulgar).

D. A causa dels grans canvisculturals i socials de la nostra

L’Ajuntament de Benavarri aposta democràticament pel català

CERI

època, esta situació, tècnica-ment coneguda com a bilin-güisme diglòssic, està evolu-cionant cap a un bilingüismesubstitutiu, en el qual la llen-gua formal (el castellà) vaocupant progressivament l’es-pai que corresponeva tradicio-nalment al català, que va recu-lant dia a dia.

E. En una situació plenamentdemocràtica, cal que els ciuta-dans i ciutadanes puguen triarlliurement la llengua que volenutilitzar en totes les situacions,com a mínim sense la pressiód’eixos prejudicis endèmics,impropis d’una societat moder-na.

F. Cal emprendre, per tant,una línia transformadora en elsegüent sentit: pregons en dobleversió, butlletí municipal ennotícies en català ribagorçà i laresta en català o castellà segonsla tria dels autors, cartells enpresència del català, indicadorsdel tauló d’anuncis en dobleversió…

G. Per als usos formalsescrits del català, se fomen-tarà la versió ribagorçana delcatalà estàndard. Per als usosformals orals del català, sefomentarà tant la utilitzaciódel català ribagorçà estandar-ditzat com la dels parlars cata-lans locals no estandarditzats.Això no implicarà deixar total-ment de banda altres variantssocialment importants, comara el català estàndard generalo el català estàndard nord-occidental.

En el mateix ple i a propos-ta de la CHA, es va afegir a ladeclaració un punt H en quèes demana al govern d’Aragóque elabori una Llei de llengüesi en què també es demana alConsell Municipal de la Llen-gua que investigui sobre eldialecte del municipi.

Pujada al castell de Benavarri

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 13LA RIBAGORÇA I LA LLITERA

«La flama del Correllengua» a Benavarri

CERI

«La flama del Correllengua»va arribar dissabte 9 d’octubrrea localitat ribagorçana de Bena-varri. Vicente Prior, regidor deCultura, en nom del consistoribenavarrí, fou l’encarregat dedonar-li la benvinguda, agraintque aquests actes també es realit-zin a Benavarri, on l’Ajunta-ment, per mitjà del «ConsellMunicipal de la Llengua» estàinteressat en la revitalització delcatalà. Posteriorment, EnricMarquès, del CERIb, va llegir elmanifest del Correllengua on esrecordà els vint anys que ja hantranscorregut des de la «Decla-ració de Mequinensa» i la intro-ducció de l’ensenyament delcatalà a l’escola. Acte seguit, elsmés petits varen participar inten-sament en el conta contes d’Ar-

nau Vinós i en la xocolatadaposterior.

De fet , e ls prel iminarsd’aquests actes que pretenendignificar la llengua catalana,s’iniciaren la tarda del divendresamb una conferència de l’es-criptor i president de la Comis-sió de Cultura de la Comarca deLa Llitera Josep Anton Chau-vell, on es va fer un balanç socio-polític dels vint anys d’ensen-yament del català. Chauvellcomentà com en aquestes duesdècades s’ha dignificat aquestallengua a l’Aragó i s’ha passat deconsiderar-la una llengua menys-preada a valorar la riquesa cultu-ral del territori. Comentà comen la veïna comarca de La Llite-ra activitats culturals com LaFira de Teatre i altres actes

públics es fan amb normalitatamb català i aquest és el vehicled’expressió escrit en algun butlle-tins municipals (“El Pregoner»d’El Campell) o en programes defestes. Així mateix, des de laComarca, com en altres llocscom Fraga, Mequinensa o elMatarranya, s’ha potenciat laassignatura de català, a travésde l’Educació d’Adults.

Malgrat que confia que enaquesta legislatura el Governd’Aragó aprovarà la «Llei deLlengües», Chauvell apostaperquè els diferents estamentspúblics vagin realitzant activi-tats en aquest sentit com potésser la utilització del català orali escrit en actes públics o la deno-minació bilingüe de les localitatsque permeten les diferents lleis

comarcals i sobretot, la impli-cació de la pròpia societat que hoté que assumir com un cosapròpia, tal com succeeix a laLlitera, al retolar algunscomerços en català o en elfoment de l’escriptura i la lectu-ra en aquesta llengua.

Aquest Correllengua 2004de Benavarri ha estat organit-zat per Acció Cultural del PaísValencià-Casals Jaume I, laCAL (Coordinadora d’asso-ciacions per la Llengua) il’Ajuntament de Benavarri,amb la col·laboració del Centred ’Es tud i s R ibago rçans–CERIb– (entitat filial de l’«Instituto de Estudios Altoa-ragoneses» i integrant de la«Institució Cultural de la Fran-ja»).

TOT ENSENYANT LES DENTS

En algunes circumstàncies excepcionals, els ciutadans i ciuta-danes pressuposadament lliures de les societats dites abusivament«occidentals» (si admetem que la terra és redona, Orient i Occi-dent no són categories absolutes, conxo!) es veuen, ens veiem,abocats a definir-nos i posicionar-nos davant de conceptes i desituacions extraordinàriament complexes, decisòries, compro-meses: existeix Déu? Els bascos són espanyols? Hi ha d’haverpersones clonades o modificades genèticament? La truita detrumfes, ha de portar ceba? I així podríem continuar fins l’infi-nit, tot malmetent el bo i millor de les nostres energies, energiesque podríem esmerçar, per exemple, en preparar eixa truita de ceba,fugint d’estudi, amb una poc compromesa petita quantitat deceba (tan sols per donar-hi gust).

Davant, doncs, l’allau de responsabilitats que ens vénen aldamunt tant si les volem com si no, fart com estic d’actuar semprecom una persona responsable i un ciutadà exemplar, vull tractaravui temes molt més trivials, fútils, insignificants. En un món amoï-nat pel terrorisme, la crisi del petroli, la reelecció de Bush i altreshecatombes, potser els problemes que exposo poden parèixerfoteses, carallades. Però que l’Infern siga passador no vol dir pasque siga menys Infern; i algú n’ha de parlar. El fet que hi hajamaltractadors, assassins o jutges prevaricadors, per exemple, noens ha de fer oblidar, ni hem de deixar de denunciar, que hi ha

Foteses i carallades(amb ceba)

Ramon Sistac

gent que aparca sistemàticament en doble fila o que fuma a la salad’espera del metge. És evident que no podem condemnar-los apassar per la guillotina, però tampoc és qüestió d’anar aguantanti com si res.

A hores d’ara, pretenc que siga evident que vull parlar d’unsconceptes tan decadents, caducats i démodés com la higiene i laurbanitat. No, no parlaré de les motos que porten l’escapamentlliure i esquincen el silenci de la nit. Ni dels que pixen, a les festesmajors, al bell mig del carrer. Ni dels gargalls a frec de sabata.Ni dels comentaris sexistes (o racistes o, senzillament, fatxes) fetsimpunement en veu alta perquè els senta tothom. Hi ha d’altresactes d’un alt nivell de depravació, que passen gairebé desaper-cebuts, però que demostren la baixa qualitat moral (o ètica, o estè-tica) del individus o indivídues que els cometen o perpetren enels nostres bars i restaurants. Em referisc a la mania execrableque té alguna gent de toquejar i masegar el potet dels escuradents,o els setrills, o els salerets de les taules de bars i restaurants. Mentreparlen i pontifiquen, hi deixen les seues empremtes digitals llar-doses tot oblidant allò que els devien ensenyar a casa: «amb lescoses de menjar no s’hi juga». Per no parlar d’aquells homes quepixen al vàter deixant-ho tot escatxigant (i, després, tornen ataula sense rentar-se les mans, a continuar toquejant els escura-dents). Hi ha també els que parlen a crits i t’obliguen, tant si volscom si no vols, a participar en la seua conversa, tot i que te’n guar-daràs bé prou de dir-los per on et passaries les seues opinions.Una altra varietat són els que s’aboquen a la barra –que, per cert,hauria d’estar protegida amb vidre i no n’està– i llancen la cendradel cigarro, l’alè i, si molt convé, un munt de capellans sobre les«tapes» i els menjars preparats. No us han passat ja les ganes d’ata-car la truita de trumfes (amb ceba o sense)?


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1414 LA RIBAGORÇA I LA LLITERA

«La tia Elena no té fills, peròestima el seu gosset Tim com sifos el seu fill. Aquest estiu se'lva emportar de vacances aAreny perquè volia ensenyar-liles empremtes de dinosaure».Avui toca dictat a l’escolad’Areny i els xiquets no tenenllibreta als seus pupitres. El blocha estat substituït per una pissa-rra digital, un ordenador de quiloi mig de pes, sobre el qual elsescolars escriuen amb un llapis,també digital, com si es tractésd’un full en blanc.

Aquesta escola del futur, unaexperiència que ja es va posaren marxa el curs passat a Ariño(Terol) i que ara continua enaquest poblet de 400 habitantsde la Ribagorça oriental. ElGovern d’Aragó ha estat pioneren la implantació d’aquesta novatecnologia a les aules. La inicia-t iva , que compta amb lacol·laboració de Microsoft, harevolucionat aquest petit col·legide 27 alumnes. Iván i Albertsón dos dels vuit escolarsd’Areny de3er a 6è de Primàriaque ja utilitzen aquestes pissa-rres digitals. Acabat el dictat,la professora projecta en unagran pantalla el text llegit enveu alta. Els alumnes han demarcar amb el seu llapis lesfaltes d’ortografia. S’autoco-rregeixen ells mateixos. «El quepretenc aconseguir amb aques-ta iniciativa és una aula autosu-ficient i aquestes noves tecno-logies introdueixen, a més, unnou concepte de pedagogia mésparticipatiu, modern i innova-dor», afirma Eva Almunia,consellera d’Educació delGovern d’Aragó.

Iván i Albert es troben encan-tats amb els seus nous blocsdigitals. Per ara només els utilit-zen en el col·legi, però ben aviataquesta nova eina escolar –cone-

guda tècnicament com TabletPC– acabarà a les seves motxi-lles, i podran endur-se-la a casa.I és que la diferència entreAreny i la població terolencad’Ariño és que en el nucli riba-gorçà la connexió a Internet persatèl·lit i l’extensió d’aquestsenyal per Wi-Fi permet que espuguin utilitzar aquests orde-nadors a tota la localitat, tal icom explica el seu alcalde,Miquel Gracia. L’existènciad’aquesta Intranet educativa i elfet que tots els alumnes dispo-sin del seu propi ordenadorpretén que els alumnes puguincontinuar amb la seva activitateducativa fora de les aulesmitjançant connexions de xatamb companys o comunica-cions amb els seus professors.Així mateix, el sistema també potser utilitzat pels pares per posar-se en contacte amb els docents,o viceversa. La interactivitat quepermet l’ús d’aquestes pissarresdigitals va quedar ja patent,durant l’acte de presentació quandiversos alumnes d’Areny que ja

disposen d’aquests ordenadorsvan connectar amb els alumnesd’Ariño i van intercanviarimpressions sobre eixa novetat ales aules.

Solució per a zones aïlladesL’elecció d’Areny i Ariño

(població minera de 200 habi-tants) per posar en marxa aquestpioner projecte no semblacasual. En totes dues viles, lapoblació adulta és molt mésnombrosa que l’escolar i inicia-tives com aquesta demostra queels territoris més desfavoritstambé tenen dret a apostar per lesnoves tecnologies. Internet Rural,un programa en què s’hi haninvertit 3 milions d’euros per durla banda ampla a les zones mésaïllades d’Aragó, és, juntamentamb aquestes escoles del futur,la mostra que existeix una volun-tat per acabar amb eixa discri-minació dels pobles envers leszones urbanes de fàcil accés a laxarxa. «Ací, la principal espè-cie en perill d’extinció és lahumana –afirma l’alcalde

d’Areny, Miquel Gracia– i tot elsque es faci per aconseguir quela gent no se’n vagi és poc».

Eva Almunia, consellerad’Educació, va destacar quel’ús d’aquesta eina va a supo-sar també canvis importants enels mètodes de docència ja queels alumnes adquiriran moltmés autosuficiència. «El mestreserà com un guia que haurà depreocupar-se per ensenyar ainvestigar els seus alumnes ifacilitar-ne la creació d’unaautèntica comunitat online».

La intenció del Governd’Aragó és estendre aquestainiciativa durant aquesta legis-latura a la resta de centres dePrimària i Secundària de lacomunitat. La consellera d’Edu-cació va firmar a Areny, durantl’acte de presentació de la inicia-tiva, un conveni amb la conse-llera delegada de Microsoft aEspanya, Rosa García, per tald’incrementar la col·laboracióamb aquesta empresa i estendrel’ús d’eixes noves tecnologiesarreu de la comunitat educativa.

L’Escola del futurL’Escola d’Areny estrena un mètode capdavanter en què tots els alumnes gaudeixen de pissarres digital

Xavier Ricou

MER

CÈ

GIL

I

Alumnes d’Areny el dia de la presentació del programa


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

L’oportunitat de Flix La restauració de l’embassament ha de millorar el medi ambient i beneficiar l’economia de la zona

Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia

L’explosió mediàtica de laproblemàtica ambiental deri-vada de la presència a Flix detarquim amb elevades concen-tracions de metalls pesants,compostos orgànics persistentsi radioactivitat ha posat derelleu un problema que eraconegut i pel qual fins ara totesles administracions hi havienpassat de puntetes, quan nohavien demostrat connivènciaamb una situació intolerable:l’existència d'abocamentstòxics en l’embassament.

Es coneix de fa anys la bioa-cumulació de DDT i PCB quees produeix en alguns organis-mes de les zones humides deldelta de l’Ebre. També sabemque el mercuri abocat al rius’ha detectat en les cadenestròfiques marines properes aldelta i que ha afectat les colò-nies d’alguns moixons. Lapresència de la radioactivitaten el tarquim de l’embassamenttambé era coneguda si més nodes del procés de delicte ecolò-gic que l’empresa va afrontar enel passat.

La forma en què abordar lapresència d’aquest contaminantperquè la solució adoptada sigaun exemple per a tothom hauriade ser l’objecte de la nostrapreocupació. El debat s’ha decentrar en si s’ha d’extraure eltarquim del riu o bé no moure’li controlar la seua dinàmica, ia conèixer en quines condicionsés arrossegat riu avall i lesconseqüències que això impli-ca. Per les dades de l’estudiportat a terme queda clar quepart del tarquim s’arrossega enel moment de crescudes habi-tuals del riu. Per tant, mentre eltarquim siga allí correm el riscque s’arrossegue en major omenor mesura.

Allò que s’escau ara, doncs,

és la realització d’un estudi derisc ambiental on es valoren lesopcions possibles (no fer res,confinar-lo o retirar-lo) enfunció dels efectes ambien-tals, el cost econòmic i l’opi-nió dels ciutadans de la zona.Aquesta mena d’estudis s’hanportat a terme en altres païsosi convé aplicar les metodolo-gies adequades per avaluarquina és la millor alternativa.Sempre amb total transparèn-cia (cosa que fins ara no haestat habitual en l’administra-ció hidràulica espanyola) isupeditant les possibles alter-natives tècniques a la decisióque es prenga per part del grupde gestió del risc, en el qual elspossibles afectats haurien detenir un paper preponderant. Eltemps que això comporta i elcost de les possibles alterna-tives no el sabem, però calposar fil a l’agulla immedia-tament.

Mentrestant, que seguisquenels controls per evitar qualse-vol risc sobre la salut i per saber(ja que no ho podem evitartotalment) l’extensió d’aquellscontaminants en la cadenatròfica dels ecosistemes delbaix Ebre (riu, delta i marproper), que és una cosa que no

es coneix prou.Allò més important d’aquest

assumpte és que la restaura-ció de l’embassament de Flixs’ha de convertir en un reptecientífic i tecnològic i en unaoportunitat de progrés per alshabitants de la zona. Un bonprograma de restauració impli-ca també una inversió impor-tant i canalitzar els esforçosen iniciatives d’investigació idesenvolupament que servis-quen com a exemple per a d’al-tres casos similars.

Al final del procés podemtrobar-nos amb una situacióambiental molt millor i unaexperiència tecnològica queaporte beneficis de tota mena(fins i tot econòmics) per a lapoblació. El sentiment quel’Ebre està marcat per la fata-litat s’ha de transformar en larecerca d’una oportunitat per aconstruir un futur més soste-nible. Aquí també la partici-pació dels ciutadans en tot elprocés és clau.

I mentre el tarquim de l’em-bassament de Flix emergia enla premsa de forma gairebéexplosiva, pocs han reparat ennotícies que probablementsiguen pitjors per al futur del’Ebre. Per exemple, que s’han

inaugurat els treballs per cons-truir 12.000 noves hectàreesde regadiu en la seua conca. Oque s’incrementarà l’altura dela presa de Yesa.

En el primer cas significaque fins a 96 milions de metrescúbics seran captats dels rius,més de la meitat dels qualsseran evapotranspirats i la resta,en retornar al riu, portaran granquantitat de sals i de nutrientsque en disminuiran la qualitatde l’aigua. Desapareixerà del’Ebre una quantitat d’aiguasimilar a la que capta el mini-transvasament de l’Ebre. En elsegon cas, a banda dels fortsimpactes ambientals de la presaen capçalera, la regulació de lascrescudes contribuirà a ladegradació dels ecosistemesdel baix Ebre.

Els habitants de Flix nohaurien d’oblidar que el decretque va derogar el transvasa-ment al juny no va eliminar lamajoria d’obres d’infrastruc-tura que poden malmetre lasalut ecològica de l’Ebre. Queel color negre del tarquim noenterbolisca les nostres mentsi ens faça oblidar que l’Ebres’ha de gestionar de forma inte-gral des del naixement fins a ladesembocadura.

MÀ

RIO

SA

SOT

Aiguabarreig. Mequinensa


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

L’estació d’esquí de Cerlerestudia ampliar-se cap a la vallde Castanesa, a la Franja dePonent.

L’expansió amplia la zonaesquiable en 290 hectàrees iCerler quedarà més a prop desdel la N-230, que Boí-Taüll iBaqueira– Beret.

La neu d’Aragó preveu atan-sar-se com a mai a Catalunya.L’estació d’esquí de Cerlerestudia expandir-se cap a la vallde Castanesa, a la Franja dePonent, cosa que deixaria elcomplex aragonès a menys de15 quilòmetres de la boga ambCatalunya –si el punt de parti-da es fixa en el Pont de Suert(Alta Ribagorça)– molt més aprop del que estan ara mateixBoí-Taüll i Baqueria-Beretd’eixa població travessada perla N-230, que és la carreteraque va a la Vall d’Aran.

L’ampliació de Cerler cap ala vall de Castanesa és un vellsomni de la majoria d’habitantsd’aquest apartat racó del Piri-neu aragonès, que ara està mésa prop que mai de convertir-seen realitat. I és que Aramón,

l’empresa pública participadapel Govern d’Aragó i Iberca-ja, que gestiona la majoria d’es-tacions d’esquí del Pirineuaragonès, ha iniciat ja els estu-dis per materialitzar aquestaexpansió.

L’Ajuntament de Montanui,al qual pertany Castanesa,

disposa, així mateix, d’unsestudis anteriors a la constitu-ció d’Aramón que informensobre la viabilitat del projectei la idoneïtat d’eixa muntanyaper a la pràctica de l’esquí, ambcapacitat per acollir una mitja-na de sis mil esquiadors diaris,tal i com informa el batlle delmunicipi, Josep Maria Agulla-na. L’àrea esquiable de Cerlers’ampliaria en 290 noves hectà-rees, amb 29 quilòmetres mésde pistes i la connexió es fariapel Coll de Basibé, que limitaamb la zona de l’Ampriu deCerler.

Eixes 290 hectàrees de lamuntanya de Castanesa sónpropietat d’una setantena deveïns i la fórmula que es bara-lla per a la seva explotació enel negoci de la neu contemplal’arrendament dels terrenys.Per enllaçar eixa vall de l’Al-ta Ribagorça amb Cerler calconstruir un telefèric, el punt departida del qual encara no esta-ria definit. Una de les possibi-litats és que el remunt partei-xi de la cota més baixa de la

vall (a uns mil metres d’altitud)i hi tingui aturada entre Casta-nesa i Fonchanina –l’últimapoblació que hi ha abans de lamuntanya i on actualmentnomés hi viu de forma perma-nent una família– abans d’arri-bar al Coll de Basibé. El trajec-te fins arribar a la cota 1.800 noduraria més d’un quart d’horai el fet que el telefèric sortís delfons de la vall facilitaria l’ac-cés rodat dels esquiadors, jaque el recorregut des del límitamb Catalunya fins eix remunt,amb entrada per la N-230,discorreria per una carreterasense gairebé desnivells.

La pa r t més de l i c adad’aquest projecte es refereix al ’ impac te pa i sa tg í s t i c imediambiental que pot provo-car en una zona pràcticamentverge i molt poc explotadaturísticament. Josep MariaAgullana remarca que la ideaés concebre una estació dequarta generació. «Això impli-ca –afegeix el batlle de Monta-nui– respectar l’arquitecturadels nuclis i impedir les gransurbanitzacions a les cotes mésaltes de la vall». El que espretén és que les intervencionsse centrin en els actuals cascsurbans –a la vall de Castanesahi ha set petites viletes– i queeixa iniciativa n’arribi de la màdels propis habitants. Aramónprojecta, per la seva banda,aixecar les promocions urba-nístiques que han de servir persufragar la despesa de l’ambi-ciós projecte en un punt enca-ra no determinat, a prop delprincipal eix de comunicacióde la zona, en aquest cas és laN-230, i el més allunyat sobreel territori que va suposaraquesta intervenció i disgregaral màxim l’oferta turística ihotelera per tal que es puguinbeneficiar de les mateixes totesles poblacions d’eixa zona.

La neu d’Aragó s’atansa a CatalunyaXavier Ricou

Imatge d’hivern a la vall del Madriu (Andorra)

JOR

DI

PAN

TEB

RE

UNA VALL AMB 1,3 HABITANTS PER QUILÒMETRE QUADRATEl municipi de Montanui, amb 17 nuclis, té 18.000 hectà-

rees. D’aquestes, 4.500 en són espais protegits, cosa que supo-sa el 23% del territori, mentre que la zona triada pera aques-ta ampliació de Cerler no passa del 2 per cent. La densitat depoblació (entre tots els pobles volten les 260 persones) és de1,3 habitants per quilòmetre quadrat. «En els últims cinquan-ta anys hem perdut un seixanta per cent de la població», acla-reix el batlle. Per a l’Ajuntament aquest projecte de la muntan-ya de Castanesa «pot suposar un autèntic salvavides per a unazona que es mor a poc a poc.»

Aramón té ara la clau del futur d’aquesta vall. Des de l’em-presa pública es recalca que el projecte aposta més per laqualitat que per la quantitat. El fet que siguin el propi Governd’Aragó i una caixa d’estalvis (on no hi ha accionistes) els queassumeixin la despesa d’aquesta expansió evita, afegeixenfons d’Aramón, «l’especulació i recerca d’uns beneficis imme-diats, com ocorre amb altres iniciatives d’aquest tipus, i garan-teix el compromís d’amortitzar aquestes inversions a llargtermini, ja que la rendibilitat que s’hi busca amb aquest tipusd’iniciatives és social i no econòmica.»


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Cegonyes, ànedesi buitres

Esteve Betrià

En diferents cròniques aparegudes en aquesta secció de Tempsde Franja, he manifestat cert interès –em fa l’efecte que nosempre, mea culpa, prou comprès– pel reviscolament i difusiódel patrimoni lèxic de les nostres comarques, en especial d’aquellapartat que té com a objecte la descripció del patrimoni natural(fauna, flora, orografia, etc.), tot entenent aquest ús lèxic comuna genuïna manifestació de la diversitat lingüística del catalàque s’oposa a un abús lèxic d’origen metropolità –alhora porta-dor d’una visió uniformitzadora de gènesi francoespanyola dela llengua catalana– que en els últims quatre o cinc anys s’haintentat introduir a la força en els nostres parlars.

Ara voldria dedicar aquesta crònica a presentar alguns comen-taris a propòsit dels noms populars que en les nostres terresreben tres famílies de moixons: els cicònids, els anàtids i els acci-pítrids. Famílies d’ocells que són conegudes entre nosaltres (vulldir, a les poblacions de la Franja i comarques veïnes), respecti-vament amb els noms de cigüenyes, patos i buitres.

Si bé avui en dia tothom a les nostres viles –i en general, a l’oesti el sud del domini lingüístic català, si més no– s’anomena ambel castellanisme cigüenya als representants de la família delscicònids, sembla que no sempre ha estat així. Només cal recor-dar que ’cegonya’ és la forma que trobem en els textos medie-vals d’arreu del domini i que la via urbana més emblemàtica de

Fraga és coneguda com ’Lo Cegonyer’. A partir d’això, es pot creu-re que, malgrat que els actuals habitants de la ciutat del Cinca (ipoblacions veïnes) parlen de cigüenyes per a referir-se a aquestsocells, restituir el nom de ’cegonya’ no hauria de tenir gairesentrebancs. Amb el topònim lo Cegonyer ja tenim mig camí fet.

Més difícil sembla que ho tenim amb els patos. Però unaconsulta ràpida als grans repertoris lexicogràfics ens farà veureque dels anàtids se n’ha dit –i en algun cas encara se’n diu– ’ànec’a Benavarri i ’àneda’ (prescindint del sexe de l’animal) o ’àdena’(variant amb metàtesi) i també ’anada’ a Fraga i, en general alBaix Cinca, a la Ribera de l’Ebre i al Baix Segre. Poca cosa calafegir sinó és restituir el mot ’àneda’ –històricament més gene-ral en les nostres comarques que no pas ’ànec’ i menys local que’anada’– per referir-nos als anàtids.

I en el tercer cas, el nom popular dels accipítrids, no crec quecalga restituir res. I m’explico tot seguit. Si bé el mot ’buitre’ té,d’acord amb els diccionaris etimològics, un origen aragonès, noés menys cert que és un mot present en el català des de l’edatmitjana, en especial en els parlars del sud i oest del dominilingüístic. I ja se sap que l’antiguitat (en especial la medieval),en casos de manlleus, és un mèrit (’burro’davant de ’ruc’ i ’ase’,’coça’en comptes de ’guitza’, ’matxo’, ’mul’,…). També cal teniren compte que en l’obra d’escriptors clàssics com Jaume Roig iAusiàs March, trobem emprat el mot ’buitre’. I més recentment,però no per això menys clàssica, en l’obra de Jacint Verdaguers’hi recull també el mot ’buitre’.

Esclar que emprar el mot ’buitre’ no significa renunciar a l’úsde ’voltor’, present de sempre en la llengua catalana. De la matei-xa manera que emprar ’cegonya’i ’àneda’no ha de significar pres-cindir dels geosinònims ’cigonya’ i ’ànec’; en fi, del que es trac-ta és de prescindir de ’cigüenya’i de ’pato’d’una manera genuïna.

Francisco Copons«Tenim un patrimoni natural molt ric i divers»

Berenguer de Mussots

Francisco Copons Revésnaix a Badalona el 1937 –enplena Guerra Civil–, de paremequ inensà –Franc i scoCopons Silvestre– i mare bada-lonina –Magina Revés Arbòs.Cap a 1944 la família es tras-llada a Mequinensa, d’on jano es mourà. Foren anys difí-cils per al país i per a la famí-lia Copons: pare, mare i quatrefills, dos nascuts a Badalona–Francisco i Victòria– i dos alPoble –Joaquín i Cèlia–.

Son pare i, sobretot, son iaioMariano Copons Cuchí –loRoig de Capons– (no confon-dre Copons –cognom– iCapons –renom–), pagès, arneri llaüter li van saber transme-tre uns coneixements i uns

difondre els seus coneixe-ments més enllà de col·labo-rar desinteressadament, i tantcom a pogut, en totes lesiniciatives que han pretèsdivulgar el ric i divers patri-moni natural de les terres i lesaigües de Mequinensa.

CRÒNIQUES TAGARINES

costums que van fer que deben jove ja sentís un viu interèsper la natura, primer com caça-dor i més endavant com agri-cultor.

A poc a poc, FranciscoCopons abandona el caràcterdepredador associat a la caça.Tanmateix els anys passatsrecorrent, com caçador inquieti curiós, valls, valletes, valle-tons, barrancs, barranquets,camins, caminots, sendes,senderons, feixes, feixons,secanells, gleres, mitjanes, sots,sotets, roquissals, roquissalets,tossals, tossalets, crenxes, cren-xons, crenxonets, puntes irepuntes del terme de Mequi-nensa –de Vallcomuna a Vall deGranada (marge d re t de

l’Ebre), de Vallpoquera alBarranc de la Boga (margeesquerre de l’Ebre i dret delSegre) i de la Vall de Campellsa la Vall de la Canota (màrgensesquerres del Segre i del’Ebre)– li havien fet nàixeruns lligams amb la naturaplena que encara ara conserva.

Quan amb 52 anys i mig esjubila de miner, després d’ha-ver treballat com a pagès,minaire i en la fàbrica decel·lulosa de Dellà-Segre, ambels fills –Francisco Luis iCarlos– casats i les nétes–Violeta, Renata i Maria–anant creixen, s’aboca a l’es-tudi de la natura. La seuaformació de naturalista empí-ric no li han permès fins ara


Núm. 41. Novembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

Tombant al voltant d’unes notes preses en una conferència deSalvador Cardús a Igualada, el meu pensament se n’anava de mane-ra impertinent cap als ressons de les paraules que Josep Esplugava engaltar, quatre dies abans a Fraga, a l’auditori present eldissabte 18 de setembre al Casal Jaume I, on quatre de les millorsespases literàries de la Franja presentaven la col·lecció Quadernsde les Cadolles, que ha dirigit l’inefable Esteve Betrià.

No sé com dir-ho, per no molestar l’amic Espluga, però la seuametàfora de l’espectre urbilaterià aplicada a la Franja no emconvenç: un espectre escarramat, dues potes a cada costat de laratlla autonòmica. Espluga advocava perquè, si s’ha de triar, perell que siga amb les potes mirant a Saragossa. Les dues potes ila cosa de la lateralitat doble parteixen d’un apriorisme que noés tan vell, vull dir que, a la Franja, la suposada consciència decor i ment migpartits entre l’Aragó i Catalunya ha estat històri-cament irrellevant. És a dir, que el poble pla no s’aixecava al matí,havent mal dormit, preguntant-se si era aragonès o català, i sen’anava al llit cansat de debatre-ho tot el dia. No, la nostra gentsegur que se n’anava al tros amb altres cabòries dedicades a comeixir-se’n amb les seues famílies.

Jo, us deia, que feia voltes a unes idees llançades pel sociò-leg Salvador Cardús, el qual parlava i feia servir conceptes i verba-litzava idees al voltant del sentit de les identitats avui. És clar,com sempre som els catalans els qui ens hem de rascar la butxa-ca, vull dir la closca, perqué els altres ja ho tenen resolt de fatemps pel que sembla –i aquests sí que ixen al tros cada dia amb

el sarró ple d’identitat ben consolidada–, em referixco als fran-cesos, als espanyols; que ells no tenen problemes d’autoodi… Iaquí ens trobem nosaltres: allò d’Espluga a mi em sona a eixi-da fàcil: més val que ens decantem per l’Aragó, diu, i jo no hoacabo de veure; potser és des de la condició de ser espanyols (desde l’aragonesitat) que s’estalviaran problemes d’identitat, laqual cosa vol dir per a la gent de la Franja que la perdrà tota,vull dir la que suposadament tenim i que volem mantenir; jom’apunto a les tesis de Cardús, per participar de les incertesesdels pobles que viuen i volen viure la catalanitat amb tots elsproblemes i els riscos, però amb l’aspiració d’aconseguir elreconeixement de les singularitats com la de la llengua pròpia,però també les singularitats que esdevindran pròpies en tant quecom a col·lectiu ens les fem nostres cada dia de cada dia, aixòsí, partint d’allò que ens reconeix davant els altres i que en elnostre cas són molt més els trets que compartim amb la gent quebeu l’aigua des de la vora esquerra del Cinca.

Sóc a la raderia i ara m’adono que jo volia parlar de l’actua-litat, de la més rabiosa o rabiüda actualitat d’aquest mes desetembre: jo us volia parlar de l’afer del rebuig del xiquet delQuim Gibert i de la Carme Messeguer per part de personal del’ambulatori de Fraga que es va ben lluir amb la seua, diguem,omissió. És curiós perquè aquells dies persones sensibles no s’es-taven de recordar com aquell incident no era una anècdota aïlla-da sinó que feia tota la cara d’haver esdevingut categoria, la cate-goria del menyspreu al ciutadà que ha de servir el funcionari, delmenyspreu de qui se sent d’alguna manera colonitzador enversl’indígena colonitzat. En fi, ja ens entenem.

Ep!, però, que em perdonin el Quim i la Carme, també hi voliaparlar de la cosa de la denominació de la nostra llengua catalanaque alguns volen mudar amb un guionet i enganxada a ’valencià’.I una última cosa, l’afer del referèndum que una hora o altra enscaurà per votar l’anomenada Constitució Europea, on vés per onno ix ni català ni valencià ni un sacre. Més i més menyspreus.

Sociòlegs imenyspreus

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

El passat 1 de juliol elComitè del Patrimoni Mundialde la UNESCO, reunit en laseva 28a. sessió a Sushou(Xina), va aprovar la inscripcióde la val l andorrana delMadriu-Perafita-Claror en laLlista del Patrimoni Mundial enla categoria de Béns Culturals(paisatge cultural).

Segons una definició de laLlei del patrimoni culturald’Andorra de l’any 2003 unpaisatge cultural és «una obraconjunta de l’home i la natura,que forma una unitat coherentpels seus valors estètics, histò-rics i culturals».

Aquest procés es va iniciar el

La UNESCO i les Valls d’AndorraMari-Jose Nicolás

desembre del 2001 amb lapresentació d’un document enel qual es justificava la viabi-litat del projecte de candida-tura. Si bé territorialment impli-ca quatre de les set parròquiesandorranes, aquest projecte ésuna aposta d’Andorra com apaís, ja que el seu èxit no espodrà assolir si no és amb elsuport de tots els sectors de lasocietat andorrana.

És una vall d’origen glacialdefinida pel riu Madriu i pel seuafluent més important, el riude Perafita. El riu Madriu reco-rre 11,5 km de territori amb unpendent mitjà del 7,6%. És unrelleu força accidentat que ha

donat com a resultat una grandiversitat de condicions imicroclimes, derivats de lavariabilitat de l’altitud (ambun desnivell que oscil·la entre1.055 i 2.905 m) i de l’orien-tació (gran diferència entresolanes i obagues).

Els principals usos històricsd’aquesta zona han estat l’ac-tivitat agrària (agricultura,ramaderia i explotació fores-tal), la siderúrgia i l’aprofita-ment hidroelèctric. Avui en diaaixò continua sent una realitat,ja que aquesta conca garan-teix el subministrament d’ai-gua potable al 20% de lapoblació nacional i permet la

producció de l’11% del total del’energia elèctrica produïda alpaís. L’excursionisme, l’alpi-nisme o l’observació de lanatura són activitats que espoden desenvolupar en aques-ta vall, on el bestiar boví i equímanté una presència signifi-cativa.

La vall del Madriu-Perafita-Claror és un espai que hamantingut intactes les sevesestructures d’organització igestió de l’espai des de l’èpo-ca medieval. És un testimoniviu de la història d’Andorra ide la coexistència de les gentsde muntanya amb un entornnatural extraordinari.


Núm. 41. Novembre de 2004TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

La fragmentació de la literatura catalanaEsteve Betrià

(Aquest text fou llegit comaportació a la taula redona«La fragmentació de la litera-tura catalana» celebrada el 29d’octubre de 2004 a Valènciadurant el XVII Encontre d’Es-criptors.)

Gairebé sempre que he hagutde participar en una taula redo-na de la qual només coneixia eltítol i els noms dels seusmembres, he hagut de recórreral diccionari general per veuresi allò que un servidor enteniadel títol proposat pels organit-zadors coincidia amb allò quese suposa que entén tothom.Aquesta ocasió no n’has estatpas una excepció. Atès que lite-ratura catalana és un concepteprou clar (conjunt de produc-cions amb finalitats estètiquesredactades en llengua catala-na –i si no es té clar, ho faremveure–) vaig anar a mirar quedeia el diccionari del tercersemena de l’enunciat propo-sat. Doncs bé, d’acord amb eldiccionari, fragmentació ésacció de fragmentar o de frag-mentar-se; l’efecte; el verbfragmentar significa dividiren fragments, rompre la unitat(d’una cosa) i fragment desig-na tros d’una cosa trencada.D’aquestes tres entrades unhom pot pensar en l’existènciaprèvia d’una unitat més omenys compacta –la literaturacatalana– que en un determinatmoment s’ha romput, s’ha divi-dit en diferents fragments. I ésací on jo crec que els organit-zadors d’aquest acte volien queanéssem a parar: a què parlés-sem d’una hipotètica, o no,fragmentació actual de la lite-ratura catalana, tot seguint elmodel proposat per Walthervon Wartburg en el conegutmanual La fragmentaciónlingüística de la Romanía, títolque sembla que ha inspirat eld’aquesta taula.

Però abans de pronunciar-

m’hi, permeteu-me que insis-tisca sobre el tercer semena del’enunciat, però ara ja des defora del diccionari, i de les rela-cions que manté el terme frag-mentació amb els conceptesd’unitat i amb el de conjunt,tot partint d’una paraula simplei d’un sintagma nominal. Elsintagma és bomba de frag-mentació, artefacte bèl·lic lacaracterística principal del qualconsistís en projectar amb forçatrossos del material resistentque envolta l’explosiu. I el motamb què associo fragment iunitat és mosaic, és a dir obrafeta de tessel·les de diferentscolors i dimensions incrusta-des i agrupades de tal maneraque constituïssen un conjunt,una unitat (genèticament frag-mentada, si es vol, però unitatal capavall).

Si el que se’m demana és siveig la literatura catalana comun conjunt de fragments d’unacosa trencada –talment unabomba de fragmentació– o sipel contrari la veig com unconjunt de fragments, cadas-cun amb característiquespròpies, que constituïssen unaunitat –talment un mosaic (o, siens movem en el món del teixiti, de retruc, del text, un patch-work)–, sembla clar que m’hau-ré de decantar per la segonad’aquestes opcions, perquèqualsevol idea de literaturaassociada a una llengua o a unaèpoca, o a totes dues coses alho-ra, ha de partir del fet que aquei-xa literatura no serà res mésque un conjunt de produccionsredactades amb finalitats estè-tiques. Però també perquè en elcas de la literatura catalana hiha un fet bàsic que justifica larelació del concepte de mosaic–o de patchwork– associat a larealitat actual: la diversitat polí-ticoadministrativa dels dife-rents territoris en què es produísl’obra literària catalana. Dit

d’una altra manera, si lacol·lectivitat catalana està, esvulga o no es vulga, parcel·ladaen diferents entitats político-administratives, no ha d’es-tranyar gaire que els escriptorsrelacionats, d’una manera ouna altra, amb les respectivessocietats que poblen aqueststerritoris reflectisquen, per dir-ho així, en llurs obres aquestaparcel·lació genètica. Suposo,que no és gens casual que lestres persones que formen partd’aquesta taula haguem nascuten tres punts prou distants entresi dins de l’àmbit general de lallengua i la societat catalanes:un narrador i assagista del PaísValencià (Toni Cucarella), unpoeta, narrador i assagistamallorquí (en Sebastià Alza-mora) i un poeta i assagistaocasional de la Franja (un servi-dor). En fi, tres escriptors quemanifesten, per dir-ho així, enllurs obres la diversitat de gène-res, de registres lingüísticoli-teraris i d’actituds estètiques iestilístiques que conformenpart del mosaic de la literatu-ra catalana. És allò de la unitaten la diversitat.

Ai, las!, en escriure l’anteriorfrase m’he adonat que m’hatraït el meu subconscient mésprofund en emprar una frase-ologia pròpia d’una determi-nada ideologia que, malgratque fa dècades que oficialments’ha abandonat, encara impreg-na, amb major o menor inten-sitat, les nostres trajectòriesvitals i literàries. És allò que ensrecordava Pere Barnils quehavia dit Nietzsche: «Qui passala vida lluitant contra el drac,acaba tornant-se drac» o,almenys, assemblant-s’hi. Simés no en alguns casos, el dracencara coeja.

Si algú pot pensar que en elfons la configuració mosaistade la literatura catalana és arti-ficial, atès que en definitiva no

deixen de ser matisos d’unamateixa realitat històrica isocial, només cal que faça, perposar un cas, una lectura de lanovel·la de l’escriptor rosse-llonès Joan-Daniel BezsonoffLa guerra dels cornuts, unaobra que il·lustra amb claredatextrema com la parcel·lació dela societat catalana es reflectísen una obra literària. Puix queels referents socials i culturals,el sistema educatiu, els esde-veniments polítics, els avatarsde la història moderna, etc. quemodelen, per dir-ho així, lapersonalitat i l’estil dels escrip-tors catalans nascuts, nodrits ifets al sud de les Alberes sónforça diferents dels dels escrip-tors catalans que ho han fet alnord de la serralada que sepa-ra el Regne d’Espanya de laRepública Francesa. No dicque uns escriptors siguenmillors que els altres, o quesiguen més o menys catalans,sinó que són diferents. Proudiferents. I això es nota, i molt,quan es compara la novel·lafrancesa La guerra dels cornutsamb qualsevol altra d’autoriaespanyola. I ja m’enteneu quanqualifico de francesa l’una id’espanyoles les altres, perquètant l’una com les altres són, endefinitiva, novel·les catalanes.

En fi, si bé entenc que no espot parlar amb sentit estrictede la fragmentació de la litera-tura catalana, crec que, com areflex d’una col·lectivitatparcel·lada, sovint la literaturacatalana pren clars i diferen-ciats caires segons l’origengeogràfic i políticoadministra-tiu de l’escriptor. Per tant, mésque de fragmentació caldriaparlar, de particularitats diver-ses (geogràfiques, socials, polí-tiocadministratives, geolin-güístiques etc.) que combinadesconformen el mosaic complex,o el pachtwork bigarrat, de laliteratura catalana.


Any 5 • núm. 41 • La Franja, novembre de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Premis «6 de novembre»Vilella de Cinca va acollir la 8a edició en unaamena vetlada on planà el desig d’unaimminent Llei de Llengües.

Bassa de la FreixnedaEls regants del Matarranya es mostrenmajoritàriament partidaris de rebaixar laseua capacitat.

Entrevistaa IsidorCònsulL’editor d’origenribagorçà ensparla, entre altrestemes, del seullibre En el nomdel pare.

Alu

mne

s a

una

clas

se a

l’es

cola

d’A

reny

de

Nog

uera

MER

CÈ

GIL

I

Associació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4 • 44610 CalaceitTel./fax 978 851 [email protected]/ascuma

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEAApartat de correus, 116 • 22520 [email protected]./encomix.es/~iebcinca

Centre d’Estudis RibagorçansC/ Senyors d’Entença, 1 • 22580 BenavarriTel. 679 531 [email protected]

Associació de Consells Locals de la Franja22550 Tamarit de la Llitera

AssociacióCultural

d e lMatarranya

AssociacióCultural

d e lMatarranya

Asso

ciació

de

Cons

ells

Loca

ls de

la F

ranj

a

ARENYARENY

+ + + =

L’escolaque veL’escolaque ve

L’escola que ve - ascuma.orgascuma.org › wordpress › wp-content › uploads › 2009 › 11...

Documents

Transcript of L’escola que ve - ascuma.orgascuma.org › wordpress › wp-content › uploads › 2009 › 11...