Plató (427 — 347 aC)spain-s3-mhe-prod.s3-website-eu-west-1.amazonaws.com/... · Plató en la...

6

Plató

(427 — 347 aC)

Plató, fi lòsof, teòric polític i extraordinari escriptor (s’ha dit que la seva és la millor prosa grega) neix a Atenes al si d’una de les principals famílies nobles de la ciutat. Quan tenia uns vint anys coneix Sòcrates, qui l’im-pressiona profundament, fi ns al punt que decideix seguir-lo en les seves animades discussions de carrer. La injusta condemna a mort de Sòcrates el convenç de la necessitat de reformar a fons la vida política de les ciutats gregues, per tal que aquestes injustícies no tornin a passar. Abandona Atenes i, durant uns quants anys, recorre diversos indrets de la Mediter-rània fi ns que, novament, s’instal·la a la seva ciutat, on funda l’Acadèmia, institució cultural que, ben aviat, es convertí en un dels principals centres d’ensenyament superior de Grècia. Per tres vegades viatja, convidat, a Siracusa (Sicília) a la fi d’infl uir en el govern d’aquesta poderosa i rica ciutat, i, per tres vegades, en surt amb l’amarg gust del fracàs. Durant tot aquest temps dirigeix l’Acadèmia, on també imparteix classes.

És autor d’una trentena d’obres, escrites en forma de diàleg (moltes de les quals es titulen amb el nom del seu protagonista), entre les quals desta-quen Menó, Gòrgies, Protàgores, Fedó, Fedre, El banquet, Teetet, Parmè-nides, República, Timeu i Les lleis. Sòcrates és el portaveu de les idees de Plató en la majoria de les obres.

La República (del llatí res publica, que vol dir ‘Estat’; en grec politeía) és un dels diàlegs més importants de Plató. Escrit poc després de l’any 387 aC, quan Plató acabava de fundar l’Acadèmia, tracta la major part dels grans temes que van interessar el seu autor: ontolo-gia, epistemologia, psicologia, ètica, política, estètica, pedagogia, etc. La infl uència dels deu llibres de la República ha estat enorme al llarg de la història en fi lòsofs com ara Aristò-til, Ciceró, sant Agustí, Descartes o Popper, entre d’altres.

El «Llibre VII» comença amb el famós mitede la caverna, on Plató presenta al·legòri-cament la dualitat del món, dividit en dues grans regions, la intel·ligible i la sensible. Després d’haver establert que només els savis poden governar amb justícia, Plató examina els diversos estudis que han de seguir aquells que han estat seleccionats com a candidats a fi lòsofs governants.

7

Plató

REPÚBLICALlibre VII

[§ 1] El mite de la caverna. Descripció de la situació delsempresonats

—Mira, després d’això —vaig dir-li— compara la nostra na-turalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I a dins aquells homes hi viuen des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfi la un camí, i paral-lel a ell imagina-t’hi aixecada una paret, com els telons que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibei-xen els seus jocs de mans.

—Tot m’ho imagino així —va dir.

—Doncs ara fi gura’t uns homes que per darrere la paret por-ten atuells de tota mena, i que sobresurten per damunt del mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferroi altres de fusta, i tota classe d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i els altres aniran parlant.

—Esmentes una imatge ben estranya —va dir— i uns empre-sonats no gens corrents.

—Si són com nosaltres! —jo vaig fer-li—. Perquè, abans que res, creus que, de si mateixos o dels del costat, aquests ho-mes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?

—Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?

—I què dels objectes transportats? No hi hauran vist elmateix?

—Sí. Què si no?

El mite de la caverna està rela-cionat amb la famosa metàfora de la línia, presentada per Plató al fi nal del «Llibre VI» d’aquesta mateixa obra, que il·lustra els diversos nivells en què s’estructura la realitat i els diversos tipus de coneixement que hi corresponen.

El mite de la caverna compara la naturalesa humana amb la situació dels empresonats: els homes de la cova representen tots aquells que són presoners dels seus prejudicis i que no saben anar més enllà dels seus sentits.

Els homes que hi ha a la caverna simbolitzen la major part de la humanitat, aquells qui són presoners o víctimes de la seva ignorància o manca d’educació.

S’ha comparat la caverna del «Llibre VII» de la República amb l’invent del cinema, ja que l’espectador creu que és real el que passa a la pantalla.

Els empresonats només poden veure les ombres dels objectes que porten els homes que cami-nen per darrere de la paret.

5

10

15

20

25

30

8

—Doncs, si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells, no penses que creurien que anomenen els objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?

—Indubtablement.

—I, si la presó tingués un eco que vingués de dalt, no creus que si algun dels qui passen parlés, ells no es pensarien que el qui parla és l’ombra que els creua pel davant?

—Sí, s’ho pensarien, per Zeus! —va dir.

—Vet aquí, doncs —vaig fer jo—, que uns homes així es creu-rien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres fabricades.

—No se’n pot dubtar gens —va dir.

—Considera, en conseqüència —vaig proposar-li—, que els guareixen de la seva demència i que els deslliguen de les cade-nes. Si aquestes coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta el fessin redreçari girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les om-bres... Què et creus que diria quan algú li expliqués que fi ns aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quel-com més proper a l’ésser, i que hi veia més correctament per-què s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria perplex i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?

—Sí, i molt —va dir.

[§ 2] Procés de pujada a la llum i tornada a davallara la caverna

—I si se l’obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren.

—Això mateix —va dir.

—I si algú —vaig preguntar— l’arrossegués per aquella puja-da escarpada i costeruda, i no el deixés anar abans d’haver-lo estirat fi ns on cau la llum del sol, no li doldria que l’estrebes-sin i s’empiparia, i quan arribés a plena llum el seu esclat li ompliria els ulls, i no podria veure ni una de les veritats que ara esmentem?

Aquests presoners considera-rien veritat allò que només és una ombra o refl ex «d’aquelles obres fabricades»; per això, estarien en un greu error.

Com que «ara veia quelcom més proper a l’ésser» també «hi veia més correctament». El grau de realitat d’un ésser determina el grau del seu coneixement. Tal com Plató ha il·lustrat en la metàfora de la línia, existeix una directa relació o correspondènciaentre la realitat i el coneixe-ment d’aquesta realitat.

Al·lusió de Plató a la difi cultat que representa l’adquisició de l’autèntic coneixement («aquella pujada escarpada i costeruda»). El procés de conèixer la veritat és, doncs, dolorós. Per això, fi ns i tot, cal ser arrossegat.

Plató - República

35

40

45

50

55

60

65

70

9

—No, no podria —va dir—, si més no de moment.

—Perquè li mancaria el costum, si hagués de veure les co-ses de dalt. I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, refl ectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, fi nalment, les coses en si; d’aquestes coses, les que contemplaria més fàcilment serien, de nit, les que hi ha al cel, i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.

—Sí, com no?

—I penso que al fi nal, naturalment, podria mirar el sol, però no la seva aparició en les aigües o en algun altre lloc aliè, sinó el sol en si i per si en la seva pròpia regió: podria contemplar-lo tal com és.

—Això és forçós —exclamà.

—I aleshores ja estaria en condicions d’esbrinar d’ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que és l’ordenador de tot en l’espai visible i que, d’alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans.

—És evident —va concedir ell— que després de tot allò arri-baria a aquesta conclusió.

—Doncs què? Quan es recordi de la seva primera estança, i del que allà sabia, i també dels seus primers companys de presó, no creus que ell es felicitarà del canvi i que els com-panys de presó li faran llàstima?

—Sí, i molta.

—Posem que entre ells hi hagués alguns honors i elogis mu-tus, premis per al qui veiés més agudament el que passava,i recordés més tenaçment el que acostumava a succeir abans, o després, o simultàniament, i d’aquí n’extragués la màxi-ma capacitat per vaticinar el futur; et sembla que, tot això, ho retindria amb afany i envejaria els qui entre ells regnen i gaudeixen d’honors, o bé que experimentaria allò d’Homer,i que preferiria molt «treballar la terra i servir un home sen-se propietats» i patir el que fos abans de viure d’opinionsi d’aquella altra manera?

—Crec això últim —va dir—, que passaria per sofrir-ho tot abans de tornar a viure de l’altra manera.

—Doncs ara fi xa’t bé en el que segueix —vaig dir jo—. Si aquest home davallés i tornés a seure en el mateix seient, és que ara no tindria els ulls plens de tenebra, venint tot de sob-

Curiosament, Plató simbolitza el fi nal de l’ascens i l’arribada al cim del coneixement amb la contemplació directa del sol i la seva llum, amb allò que, de cap manera, no es pot contem-plar. En canvi, en el diàleg Fedó (99d), diu que alguns d’aquells que «contemplen el sol durant un eclipsi mirant-lo fi t a fi t arri-ben a destrossar-se els ulls».

El sol, per tant, és la causa (o la condició de possibilitat) de la visió de les coses, però també de la seva existència. Així, sense la llum i l’escalfor solars la vida no existiria.

Es tracta, al capdavall, de falsos o presumptes coneixements: habilitats memorístiques, vati-cinis encertats... Res envejable. L’al·lusió a Homer (s. VIII aC) fa referència a les paraules de l’heroi Aquil·les, qui explica que preferiria ser un esclau a la Terra que no un príncep a l’Hades, el món dels morts.

No menys difi cultós és el camí de descens o de retorn a la caverna, on aquell qui ha contemplat les idees ha d’ocupar-se dels problemes humans, especialment dels feixucs temes polítics.

Plató - República

75

80

85

90

95

100

105

110

10 Plató - República

Fina al·lusió, també, a la mort de Sòcrates (470-399 aC), qui, al capdavall, va morir per haver estat honest amb els seus conciutadans.

Els dos interlocutors més im-portants de Sòcrates al llarg de la República són Glaucó i Adimant, els dos germans masculins de Plató, als qui aquest rendeix homenatge fent-los aparèixer reiterada-ment en l’extens diàleg.Glaucó era més petit i Adimant més gran que el fi lòsof atenès.

«La ‘sala de butaques’ d’aquest primitiu cinematògraf de la caverna és a la part de la cova per la qual passen els veritables objectes i al foc situat rere d’ells (que és a la vegada visible i causa de la visió) com les ombres i refl exos de l’exterior als objectes de l’exterior i al sol que els il·lumina (que és també visible i causa de la visió). I la caverna sencera és al món visi-ble com la imatge a l’objecte.

«Transportem ara aquesta pro-porció a un pla més elevat. El món dels refl exos i les ombres de l’exterior (primer segment) és als objectes de l’exterior i al sol que els il·lumina (segon segment) com el món dels éssers coneguts mitjançant hipòtesis (tercer segment) al món de les idees pures i a la idea del bé que les engendra (quart segment). I el món visible (primera part) és al món intel·ligible (segona part) com la imatge a l’objecte.»

República«Estudi preliminar»José Manuel Pabón,

Manuel Fernández Galiano

te del sol?

—Sí, ben plens —va dir.

—I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fi xar la mirada, per a la qual cosa ne-cessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no val la pena ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin agafar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?

—Sí, és clar —va dir.

[§ 3] Explicació i aplicació de la imatge

—Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del sol, i, si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva conjectura, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment s’ajusta a la veritat. El que veig, si més no jo, ho veig així: al cim de tot el món cognoscible, i encara amb un gran esforç, es veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el món visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i, en el món intel·ligible, per tal com crea ella sola, com a senyo-ra, la veritat i l’enteniment. I comprenc que qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament que contempli aquesta idea.

—També jo sóc d’aquesta opinió —explicà— i tant com puc, no ho dubtis.

—En tal cas, au, vinga —vaig dir-li—, i creu també el que se-gueix amb mi, i no t’estranyis que els qui arriben a aquest cim es neguin a fer el que fan els homes, sinó que les seves ànimes sempre es veuen forçades a romandre en les altures. La qual cosa d’alguna manera és natural, això sempre que, segons la imatge esmentada, la situació sigui aquesta.

—És natural, tanmateix —va dir.

—Doncs què? Et sembla estrany —vaig continuar— si un que davalla de la contemplació de les coses divines cap a les misè-ries humanes és objecte de mofa i fa molt el ridícul, i va a les

115

120

125

130

135

140

145

150

11Plató - República

Al llarg d’aquest apartat, dedi-cat a l’educació, Plató critica el concepte que en tenien els sofi stes. Per als sofi stes, educar és inculcar uns coneixements concrets en el receptacle buit de l’ànima. Ara bé, els sofi stes no tenen en compte el caràcter innat del saber (l’ànima ha contemplat les idees en una vida anterior), de manera que conèixer no és sinó recordar [‘anamnesis’].

Per Plató, l’educació és un procés integral, en el qual in-tervenen totes les potències de l’ànima, la part racional, la iras-cible i la concupiscible. Plató rebutja, doncs, una educació únicament intel·lectual de la part racional; per això «ha d’allunyar-se del que s’esdevé junt amb tota l’ànima».

Per Plató, l’educació ha de ser contemplativa. Es tracta d’educar la mirada cap a la contemplació de l’autèntic ésser, és a dir, de les ideeso formes.

palpentes, i abans d’haver-se acostumat prou a les tenebres regnants ja es veu obligat a pugnar davant d’un tribunal o en qualsevol altre lloc sobre ombres de justícia o sobre imatges que hi pertanyen, i combatre-les tal com eventualment se les imaginin els qui no han contemplat mai la justícia en si?

—No, no em sembla gens estrany —va declarar.

—Perquè, si més no el que té seny —vaig apuntar— tindrà pre-sent que són dues les pertorbacions dels ulls i que provenen de dues causes: del pas de la llum a les tenebres i del de les te-nebres a la llum. Si ha pensat que el mateix ocorre a l’ànima, quan en vegi una d’atabalada i impossibilitada de contemplar el que sigui, no se’n riurà nèciament sinó que cercarà a veure si arriba d’una vida més clara, i pateix foscor per manca de costum, o bé si, ascendint d’una ignorància major a un lloc més clar ha romàs plena d’un fulgor més viu, i així felicita-rà la segona per aquesta experiència de vida, i es compadiràde la primera, i, si se’n volgués riure, la seva riota no seria tan mofeta com la procedent de dalt, de la regió de la llum.

—Parles d’una manera molt raonable —va dir.

[§ 4] Conseqüència: l’educació només és possible per mitjàd’ un viratge total de l’ànima

—Vet aquí que nosaltres —vaig concretar— en aquest tema pensem així, en cas que el que hem exposat sigui vertader: l’educació no és el que proclamen alguns que és, tot soste-nint que quan en l’ànima no hi ha saber ells li posen com si posessin vista en uns ulls cecs.

—És això el que diuen —concedí.

—Però el raonament d’ara —vaig apuntar— indica que aques-ta potència inherent a l’ànima de cadascú, i l’òrgan amb què tothom aprèn, tal com un ull, no és possible girar-lo de les tenebres a la llum altrament que amb tot el cos alhora; igual-ment ha d’allunyar-se del que s’esdevé junt amb tota l’ànima, fi ns que sigui capaç de convertir-se permanentment a la con-templació de l’ésser, i el que és més clar de l’ésser, que diem que és el bé: no és així?

—Sí.

—Per tant —vaig dir— hi pot haver un art de descobrir la manera com serà més fàcil i efi caç perquè aquest òrgan es giri, un art no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.

155

160

165

170

175

180

185

190

195


—Sembla així —va dir.

—Les altres virtuts de l’ànima, com acostumem a anomenar-les, probablement es troben en alguna proximitat del cos (perquè no se li incorporen si abans no li han estat intro-duïdes per costum i exercicis), però la virtut del coneixement sembla naturalment que sigui afí a quelcom més aviat diví, perquè mai no perd la seva potència, i, sotmesa a un virat-ge, esdevé profi tosa i útil, o bé inútil i perjudicial. És que no t’has adonat d’aquells que diem que són malvats, però savis, com la seva animeta s’hi veu agudament, i com contempla amb subtilesa allò vers el qual és adreçada, perquè no està malament de la vista, la qual tanmateix ha de servir a la mal-dat, i com més agudament hi veu tant més vilment fa mal?

—Molt que me n’he adonat —va dir-me.

—I, per tant —vaig reprendre—, si ja a la infantesa es fes l’operació i es tallessin aquestes, diguem-ne així, boles de plom congènites a la naturalesa que li surten pels banquets i pels plaers d’aquesta mena i per les golafreries i tiren cap avall la visió de l’ànima, si allunyada d’aquestes coses es girés cap a la veritat, aquesta mateixa ànima en els mateixos homes la veuria amb la màxima agudesa tal com ara veu allò a què s’adreça.

—I és natural —va dir.

—Doncs què? De tot el que hem dit no se’n desprèn natural-ment i necessàriament que ni els no educats i inexperts en la veritat no es posaran davant de la ciutat com cal, ni tampoc aquells als qui permetem que s’ocupin indefi nidament de l’estudi? Els uns, perquè no tenen un únic objectiu a la seva vida, amb vista al qual ho facin tot, tant el que realitzen parti-cularment per a ells, o en públic, i els altres perquè es neguen a actuar voluntàriament, creguts que ja en vida habiten a les illes dels benaurats?

—Dius la veritat —acceptà.

—Per tant, el nostre deure de fundadors consistirà —vaig dir— a forçar les naturaleses més bones a arribar a aquesta noció que ara mateix dèiem que és la màxima, la contempla-ció del bé, i a efectuar aquella ascensió, i quan hagin pujat i s’hi vegin sufi cientment, que ells no cedeixin a allò a què ara cedeixen.

—A què et refereixes, a veure?

—Han de quedar-se en aquesta regió —vaig aclarir-li— i no avenir-se a tornar a davallar cap a aquells empresonats, ni a

Plató considera que només el savi, només aquell que coneix el bé, pot actuar correctament (intel·lectualisme moral). Això no obstant, el savi, a vegades, actua malament («aquells que diem que són malvats, però sa-vis»). Això és possible perquè la seva ànima (animeta, diu Plató) no ha dirigit adequada-ment la recerca del bé.

El cos no és més que un im-pediment per al coneixement racional. Només quan l’ànima s’ha deslliurat completament del llast dels sentits i de les necessitats corporals, que «tiren cap avall la visió de l’ànima», es podrà accedir a l’autèntica aprehensió de la Realitat (Veritat).

Què és ser expert en la Veritat? És poder arribar, mitjançant l’educació, a la contemplació del bé.

200

205

210

215

220

225

230

235


participar de les seves penalitats, ni tampoc dels seus premis, això tant si aquests premis són més bons o més dolents.

—Però aleshores —ell que em va objectar— els farem injus-tícia i els forçarem a una vida inferior quan poden portar-ne una de superior.

[§ 5] Precisament als fi lòsofs més formats com a tals, calque els obliguin a governar fi ns i tot contra la seva voluntat

—Has tornat a oblidar, bon amic —vaig reprendre—, que l’objectiu de la llei no és que a la ciutat hi hagi una classe que s’ho passi molt bé, sinó que procura que aquest sigui l’estat general de la ciutat, fent concordar els ciutadans per la persu-asió i també per la força, fent que es transfereixin entre ells els profi ts en què cadascú pugui benefi ciar la humanitat, i que la llei mateixa introdueix aquests homes a la ciutat no perquè tothom campi per on vulgui; la llei utilitza aquests homes per reforçar els vincles de la ciutadania.

—Tens raó —va reconèixer—, me n’havia oblidat.

—Adona’t, doncs, Glaucó —vaig dir-li—, que no perjudi-quem els qui entre nosaltres es dediquin a la fi losofi a, sinó que els parlarem amb justícia quan els obligarem a vetllar pels altres i a vigilar-los. Perquè els direm això, que els qui a les al-tres ciutats esdevenen fi lòsofs, és natural que no en participin dels afers, perquè ells es fan fi lòsofs lliurement i contra la vo-luntat de qualsevol constitució, i que és molt raonable que el qui ha crescut per si mateix, ja que no deu a ningú el fet d’ha-ver pujat, és just que tampoc no es preocupi d’abonar a ningú el preu de la seva criança. Però nosaltres us hem procreat com els reis i els caps en els eixams d’abelles, per a vosaltresi per a la resta de la ciutat, més ben educats i més perfecta-ment que aquells, i més capaços de participar d’un dominii de l’altre. Per tant, hem de tornar a baixar, cadascú quan li toqui, a la residència dels altres i us heu d’acostumar a mirar en la fosca; en habituar-vos-hi hi veureu deu mil vegades més bé que els d’allà, i reconeixereu cada imatge i el que represen-ta, perquè haureu contemplat prèviament la bellesa veritable,i el bé veritable. I així la ciutat serà habitada a la llum del dia, i no com entre somnis, com ara moltes ho són per a gent que brega amb les ombres i que es barallen entre ells pel govern, com si governar fos una gran cosa. En tot cas la veritat és aquesta: la ciutat en la qual els qui es disposen a governar són els qui menys ho desitgen serà indiscutiblement la més ben administrada, i on hi haurà menys revoltes. I ocorrerà el contrari en aquella que tingui uns estadistes a la inversa.

Malgrat que, en alguns mo-ments, la ciutat dissenyada per Plató pugui semblar injusta o, fi ns i tot, terrible, no podem oblidar quin n’era l’objectiu:la felicitat general i no tan sols la de la classe dominant. Abans, al començament del «Llibre IV», Plató ha escrit: «No fundem una ciutat amb mires que hi hagi una sola classe extraordinàriament feliç, sinó perquè volem que ho sigui al màxim tota la ciutat» (420b).

Aquests dos dominis són el polític i el fi losòfi c, és a dir, amb l’educació rebuda, els fi lòsofs governants podran participar plenament en les qüestions pràctiques de lapolítica i en les qüestions teòriques de la fi losofi a.

Plató concep la política com una baixada a la caverna, un retorn als assumptes humans, mirant dins de la foscor.

240

245

250

255

260

265

270

275

280


És una tesi central de la teoria política de Plató la que afi rma la necessitat de la unió entre govern i fi losofi a, entre polí-tica i ètica. En el «Llibre V» d’aquesta obra Plató ha deixat escrites aquestes inesborrables paraules: «Mentre els fi lòsofs no regnin a les ciutats o bé els qui ara anomenem reis i prín-ceps no fi losofi n de manera autèntica i sufi cient, [...] és impossible que cessin els mals, estimat Glaucó, a les ciutats, i encara, em sembla, a tot el llinatge humà» (473d).

Aquí Plató presenta la vida po-lítica com si fos una obligació moral. Els futurs governants acceptaran els càrrecs polítics com si d’un sacrifi ci es tractés. En aquest sentit, s’ha dit amb relació a la proposta de Plató que:

«L’Estat millor i més pacífi c és precisament aquell en què no hi ha lluites pel poder, perquè aquells que estan cridats a governar, com que coneixen una vida millor, no tenen desitjos de governar, sinó que actuen així senzillament per un sentit del deure, combinant el coneixement del bon govern amb una indiferència envers la política i les seves recompen-ses».

Història de la fi losofi a grega, vol. IV

W.K.C. Guthrie

—És exactament així —va dir.

—Creus, doncs, que els nostres alumnes, si ens senten dir això, no ens faran cas i no es prestaran, cadascú quan li toqui, a prendre part en els esforços de la ciutat, tot i que es passa-ran la major part del seu temps entre ells, vivint en l’àmbit de la pura idea?

—Seria impossible que ens desobeïssin —va dir—, perquè manem coses justes a homes de debò justos. Però, indubta-blement, cadascun es farà càrrec del govern només per l’obli-gació estricta, ben a la inversa dels qui ara regeixen en totes les ciutats.

—Company, és ben bé així —jo que vaig fer-li—. Perquè si als que han de governar els trobessis una mena de vida pre-ferible a la de regir, en tal cas és possible que te’n surti una ciutat ben administrada, perquè només en aquesta ciutat ma-naran els veritables rics, no els qui ho són d’or, sinó en allò que cal que tingui l’home per ser feliç, una vida assenyada i bona. Però si captaires i desproveïts de béns propis s’adre-cen als negocis públics creguts que podran arrambar amb propietats, això no funciona, perquè el govern es convertirà en objecte de disputes, aquesta baralla serà interna i civil i ells es perdran mútuament i destrossaran la ciutat.

—Quina gran veritat —va dir.

—De manera que em podries indicar —vaig preguntar-li— alguna altra vida que menyspreï els càrrecs polítics i que no sigui la genuïnament fi losòfi ca?

—No, per Zeus —va dir-me ell.

—I cal tanmateix que, gens enamorats com estan del govern, hi vagin, perquè altrament els rivals en aquest amor els faran la guerra.

—Sí, com no?

—Aleshores, quins d’altres em forçaràs que s’adrecin a la vi-gilància de la ciutat més que no pas aquests que són els més sensats quant a allò amb què la ciutat és més ben habitada, i a més a més gaudeixen dels altres honors i d’una vida prefe-rible a la d’estadista?

—Només a aquests —va dir-me ell.

[§ 6] Sabers exigibles per a la formació del fi lòsof

—Vols, doncs, que examinem com és que arribarem a formar

285

290

295

300

305

310

315


homes fi lòsofs, com els farem emergir a la llum, tal com diuen que hi ha qui des de l’Hades ha arribat als déus?

—Sí, com podria no voler-ho? —va dir.

—Naturalment, la cosa no serà com capgirar un palet, sinó una girada de l’ànima des d’un dia nocturn fi ns al dia verita-ble que és l’ascensió de l’ésser, el que direm que és la fi losofi a vertadera.

—Exactament així.

—No cal, doncs, esbrinar quin dels sabers té aquesta potèn-cia?

—Sí, com no?

—I quin podria ser, Glaucó, el saber de l’ànima que arrosse-ga de l’esdevenir fi ns a l’ésser? Però la cosa la vaig dient així: no establíem que els nostres governants en la seva joventut havien d’haver estat atletes guerrers?

—Sí, ho establíem.

—Caldrà, doncs, que el saber que cerquem tingui això a més a més d’allò?

—Què vols dir?

—Que no sigui inútil per als homes guerrers.

—Caldrà que no ho sigui —va respondre—, tanmateix si és possible.

—Doncs abans certament els educàvem per mitjà de la gim-nàstica i de la música.

—La cosa és així —acordà.

—I la gimnàstica s’embolica amb el que neix i es mor, perquè modera el creixement i la davallada del cos.

—Bé ho sembla.

—Per tant, no pot ser aquest el saber que cerquem.

—No, no ho pot ser.

—Qui pot saber si serà la música tal com al principi la des-crivíem?

—Però és que aquesta música és la complementària de la gimnàstica, si ho recordes, i educa els costums dels guardi-ans: els confereix una concordança segons una harmonia i una regularitat segons un ritme, i atorga als discursos altres característiques paral·leles a aquestes qualitats —va dir—,

Al·lusió a la difi cultat de l’empresa: l’educació dels futurs governants consisteix en l’ascensió cap l’ésser de les idees, empresa molt més difícil que «capgirar un palet», un intranscendent joc de l’època.

Esdevenir: és el fl uctuant món que coneixem a través dels sentits.

Ésser: és l’immutable i etern món de les idees.

Gimnàstica per al cos i música per a l’ànima. La música inclou no tan sols la música prò-piament dita, sinó també les lletres o les humanitats (poesia, teatre, dansa, mitologia, arts gràfi ques, etc.), amb una fi nalitat ètica: la formació dels guerrers.

L’educació consisteix a incorporar aquesta harmonia i regularitat a la vida, un cop aconseguides.

320

325

330

335

340

345

350

355


tant als mítics com als històrics. Però la música no ofereix cap saber que meni a l’objecte més alt que ara tu tens a la vista.

—Me’n fas memòria molt exacta —vaig precisar-li—, perquè en realitat no tenia res d’això. Doncs, genial Glaucó, què podria ser? Perquè totes les arts em semblen ser poqueta cosa...

—És que ho són. Doncs, a veure, quin altre saber ens queda, si descartem la música, la gimnàstica i les arts?

—Endavant: si fora d’elles —vaig fer jo— no podem agafar-ne cap, prenguem-ne una que les abraci totes.

—I quina?

—Doncs una de general, emprada per totes les arts, i sabers, i operacions mentals: tothom ho ha d’aprendre en primer lloc.

—A quin saber et refereixes? —preguntà.

—A aquesta cosa tan senzilla com és reconèixer l’u, i el dos,i el tres, vull dir, en una paraula, el nombre i el càlcul. És que no ocorre en tot que qualsevol art i saber forçosament participa d’ells dos?

—Sí, i molt —va dir.

—I l’art de la guerra? —vaig preguntar-li.

—En necessita molt —va respondre.

—Perquè és un general ben ridícul —vaig dir— aquest Aga-mèmnon que Palamedes ens presenta a les tragèdies. No t’has adonat que diu que fou ell el qui, per haver-se inventat els nombres, va establir la disposició de l’exèrcit davant de Troia, i que va fer el recompte de les naus i de tota la resta, això com si abans ningú no ho hagués comptat i Agamèmnon, pel que sembla, no hagués ni sabut quants peus tenia, atès que no sabia comptar? En tal cas, quina mena de general hauria pogut ser?

—El que és jo, crec que un general ben galdós —va dir—, si això és veritat.

[§ 7] Determinació de les percepcions aptes per suscitarla intel·ligència

—De manera que no establirem —vaig inquirir— que per a un guerrer els nombres són un saber imprescindible?

—Sí, i més que res, certament —va respondre—, això per poc que hagi d’entendre a formar fi les, però en tot cas si ha de ser

Les arts són les tècniques o ofi cis manuals (pròpies dels esclaus de l’època), no prou valorats per l’aristocràtic Plató, per a qui l’activitat intel·lectual és molt superior a la merament corporal.

Una cosa és la ciència mate-màtica i una altra és l’art o tècnica de calcular. L’educació, doncs, dels destinats a governar la ciutat inclourà la instrucció en l’art de calcular, ja que és important per l’art de la guerra.

Els nombres —és a dir, l’aritmètica— són essencialsper a la vida humana digna.A Les lleis (819d), Plató compara els homes ignorants d’aquesta matèria amb el bestiar porquí.

360

365

370

375

380

385

390


simplement un home.

—A veure, en aquest saber, hi veus —vaig preguntar-li— el mateix que hi veig jo?

—De què es tracta?

—Probablement és un d’aquells que cerquem, que duen na-turalment a la intel·ligència, però ningú no l’utilitza correcta-ment, això quan és de cap a peus dels que en veritat arrosse-guen cap a l’essència.

—Com ho expliques? —preguntà.

—Provaré d’ensenyar-te el que a mi, si més no, em sembla —jo que vaig fer-li—. I a mesura que per mi mateix vagi dis-tingint el que és conductor cap allò de què parlem del que no ho és, ho vas considerant amb mi, i aleshores m’ho acceptes o m’ho refuses, perquè també nosaltres veiem més clarament si la cosa és o no com jo la presento.

—Tu, vés-m’ho mostrant, doncs —va dir.

—Bé, t’ensenyo —vaig fer-li— que en les percepcions hi ha coses que no exigeixen que la intel·ligència examini res, perquè la mateixa percepció les ha jutjades a bastament; en canvi, n’hi ha d’altres que exigeixen en tot i per tot que la intel·ligència en faci un examen, perquè la percepció no n’ha tret res de bo.

—Evidentment, et refereixes —apuntà— al que es veu de lluny i a les pintures amb ombres.

—No has entès en absolut el que vull dir —vaig observar-li.

—Doncs, a veure, què és el que vols dir? —em preguntà.

—El que no exigeix res —vaig aclarir-li— és el que no de-semboca simultàniament en percepcions oposades, però el que hi desemboca, jo considero que ho exigeix, perquè en aquest cas la percepció no revela més això que allò, i tant se val que hi recaiguin de prop o de lluny. El que t’explico ho veuràs més clar així: diem que aquí tenim tres dits, el polze, l’índex i el gros.

—Totalment d’acord —va fer.

—Pensa que parlo d’ells per tal com els veig de prop. Consi-dera, doncs, el que te’n diré.

—Què?

—Evidentment, cadascun d’ells és dit de la mateixa manera,i per aquí no hi ha cap diferència tant si el veiem al mig o bé al fi nal, tant si és blanc com si és negre, tant si és prim com si

Els sabers que «arrosseguen cap a l’essència», els que «duen naturalment a la intel·ligència» són els que cal implantar en l’ànima d’aquells que hauran de regir l’Estat.

Hi ha percepcions que pro-voquen que «la intel·ligència en faci un examen», ja que la percepció no ha causat més que confusió. Així, un mateix objecte, en aquest cas un dit, és gran o petit en relació amb la cosa amb la qual es com-para; l’índex és alhora gran i petit. La vista, per si sola, no pot resoldre aquest problema i l’ànima ha de recórrer a la intel·ligència, preguntant-se sobre els conceptes genèrics de grandesa o petitesa.

Plató insisteix en la neces-sitat d’oferir coneixements que estimulin i desvetllin la intel·ligència. Així, allò que «no desemboca simultà-niament en percepcions oposades» no reclama ni exigeix res de la intel·ligència; en canvi, quan les percepcions són oposades, aleshores la intel·ligència ha de posar-se en marxa i, en defi nitiva, l’ànima ha de refl exionar.

395

400

405

410

415

420

425

430


és gruixut, diguis el que vulguis de coses així, perquè en res d’això l’ànima de la gent no exigeix un aclariment posterior a la intel·ligència sobre què és un dit; en efecte, la visió no assenyala enlloc que un dit sigui quelcom contrari a un dit.

—És evident que no —concedí.

—És innegable, doncs, que això no exigeix ni reclama res a la intel·ligència.

—Naturalment.

—Doncs aleshores, què? És que, d’aquests dits, la visió veu sufi cientment si són grossos o esquifi ts, i per a ella no hi ha cap diferència que sigui el dit del mig o que estigui a un can-tó, i diem el mateix del tacte, que li és indiferent que siguin gruixuts o prims, fl onjos o durs? I els altres sentits no es mos-tren defi cients pel que fa a aquestes qualitats? O és que el sentit ordenat inicialment a la duresa no ho serà també a la blanesa, i no comunicarà a l’ànima que un mateix objecte li dóna percepció de duresa i de blanesa?

—Sí que és així —va dir ell.

—No és, per tant, indefugible que en casos com aquests l’àni-ma no entengui els senyals que li dóna el sentit en si quan predica de la duresa que és fl onja, i de la lleugeresa que és feixuga? Què són la lleugeresa i la feixuguesa, si aquesta as-senyala lleugeresa, i la lleugeresa feixuguesa?

—És cert —va dir ell—, aquestes afi rmacions han de ser molt estranyes a l’ànima, i reclamen una refl exió.

—Naturalment, en aquest cas —vaig observar—, l’ànima re-corre al càlcul i a la intel·ligència per examinar si aquestes coses que li són anunciades són dues o bé una.

—Sí, com no?

—I si es veu que són dues, una es mostrarà distinta del’altra.

—Sí.

—Doncs si cadascuna és una i en el conjunt són dues, aques-tes dues, certament, les veurà per separat; altrament, insepa-rades, no en veuria dues, sinó una.

—Correcte.

—Però vet aquí que la visió veu el gros i el petit, diem, però no separadament, sinó confusament. O no?

—Sí.

L’ànima experimenta una gran estranyesa quan els sentits li envien el senyal que la duresa és tova o la lleugeresa és pesant. Quan això passa, no queda cap més remei que l’ànima recorri al càlcul i a la intel·ligència.

Apareix aquí el tret més característic de la fi losofi a de Plató i que en dóna la fesomia defi nitiva, el dualisme, que marca tants aspectes del seu pensament. La realitat està dividida en dos àmbits, el món intel·ligible i el món visible (dualisme ontològic); així mateix, hi ha dues formes ben diferents de coneixement, el coneixement racional i el coneixement sensible (dualisme epistemològic). Paral·lelament, l’ésser humà està compost per dues parts, l’ànima i el cos (dualisme antropològic).

435

440

445

450

455

460

465

470


—Doncs per aclarir això la intel·ligència es veu forçada a considerar la grandesa i la petitesa, però no pas confoses, sinó separadament, a l’inrevés de com ho féu la visió.

—Exacte.

—Per tant, sigui com sigui, primer ens sobrevé la qüestió de què és la grandesa i què és la petitesa.

—Sí, en tot i per tot.

—I vet aquí això: tenim, per un cantó, l’intel·ligible, i per l’al-tre, el visible.

—És ben exacte —concedí.

[§ 8] Utilitat del càlcul en la formació de l’ànima fi losòfi ca

—Això és, doncs, el que ara mateix jo provava de dir, que hi ha coses que reclamen refl exió, i n’hi ha que no; les pri-meres recauen en els sentits junt amb els seus contraris i plantegen aquesta exigència; les segones no, i no susciten la intel·ligència.

—Ja t’entenc, per descomptat —va dir ell— i sóc del mateixparer.

—Doncs què? El nombre i la unitat, a quin dels dos et sembla que pertanyen?

—No ho veig clar —va dir.

—Doncs estableix una analogia amb el que hem dit abans, perquè si la unitat en si mateixa és vista de manera sufi cient o bé és prou entesa per algun sentit, en tal cas no atraurà gens cap a l’essència, que és el que comentàvem del dit. Però si conjuntament amb la unitat sempre es veu quelcom quela contradiu, de manera que no hi ha res que sembli ser més unitat que no pas el seu contrari, aleshores cal un judici ul-terior, i l’ànima hi resta perplexa i cerca, i mou en si mateixa el pensament, i es pregunta què és en si la unitat, i així la indagació de la unitat esdevé conductora i es gira cap a la con-templació de l’ésser.

—Seguríssim —va dir—, la visió de l’ésser té aquesta propietat,i no pas poc, perquè veiem la mateixa cosa alhora com a una i com a infi nitament múltiple.

—Si això passa amb el número u —vaig deduir jo—, el mateix passarà amb els altres números.

—Naturalment.

És l’anomenada qüestió dels universals. Una cosa és la grandesa o petitesa en si, i una altra, ben diferent, són els ob-jectes concrets, grans o petits. D’una banda, doncs, tenim la grandesa en si i, de l’altra, un vaixell gran, per exemple. Plató distingeix completament aquestes dues realitats.

Quan l’ànima resta perplexa, cerca el coneixement. Plató, com, més tard, el seu deixeble Aristòtil (384-322 aC), situa l’origen del saber en la perplexitat o l’admiració davant de l’estranyesa de la realitat. Quan aquesta realitat no respon a les expectatives, el pensament investiga i es pregunta què és tal cosa; en defi nitiva, «es gira cap a la contemplació de l’ésser».

De la contemplació de l’ésser —el món de les idees— es desprèn que podem veure la realitat com a una i com a múltiple.

475

480

485

490

495

500

505

510


—Però vet aquí que el càlcul i tota l’aritmètica tracten del nombre.

—Sí, i molt.

—I això sembla que és conductor cap a la veritat.

—Sí, i moltíssim.

—En conseqüència, pertany als sabers que cercàvem. Perquè el guerrer hi ha de ser expert amb vista a les formacions, però el fi lòsof amb l’aritmètica i el càlcul transcendeix el visible i l’esdevenir i assoleix l’essència; altrament mai no arribariaa aritmètic.

—La cosa és així —va dir.

—Però el nostre guardià resulta certament que és guerrer ifi lòsof.

—Doncs què si no?

—Per tant, convindria imposar per llei aquesta assignatura i convèncer els qui han de fer-se càrrec del més important de la ciutat que es lliuressin al càlcul i que se n’ocupessin, però no d’una manera vulgar, sinó fi ns a haver arribat a la visió de la naturalesa dels nombres per la intel·ligència en si, no amb vista a comprar i a vendre, que és com se n’ocupen els comer-ciants i els botiguers, sinó en prevenció de la guerra i encara per l’ànima en si i per la facilitat amb què pugui girar-se des de la generació a l’ésser i a la veritat.

—Molt ben dit! —exclamà.

—I ara entenc també —vaig dir— quan ja hem exposat la in-dagació referent al càlcul, que és cosa bella i ens és múltiple-ment útil per a això que intentem, sempre que el cultivem pel saber i no per negociar.

—I com és que és bell? —preguntà.

—Doncs és el que ara mateix dèiem, que porta l’ànima molt amunt i la fa raonar sobre els nombres en si, i no queda sa-tisfeta si algú li presenta nombres que tenen cossos visibles i tangibles, i tracta d’ells. Perquè d’alguna manera saps bé que els entesos en la matèria quan algú vol dividir de pen-sament la unitat en si, hi fan gresca i no li ho accepten; si tu divideixes la unitat, ells van i la multipliquen, per por que la unitat no sigui eventualment vista com el número u, sinó com a moltes parts.

—Tens tota la raó —va dir ell.

—Què creus, doncs, Glaucó, si algú els preguntés: «Vosaltres,

L’aritmètica és un dels sabers que ha d’aprendre el guerrer i el futur governant. A part de la utilitat pràctica que l’aritmètica proporciona en cadascun dels àmbits en què es desenvolupi la vida i el treball d’aquests, la ciència dels nombres eleva l’ànima cap a la regió de l’essència (món de les idees). En aquest sentit, també és necessària l’aritmètica.

Insistència de Plató en la importància de l’aritmètica i el càlcul en tant que coneixement que ens acosta a la contempla-ció de les coses pures. Aristòtil recollirà aquesta idea del saber desinteressat, del saber que «cultivem pel saber i no per negociar».

Plató distingeix entre els nombres en si i els objectes físics, que són numerables. Els primers són entitats superiors als segons. Per damunt dels nombres en si, Plató situa encara les idees i, al cim, el Bé.

Les entitats matemàtiques són, d’una banda, eternes i im-mutables —i en aquest sentit, s’assemblen a les idees—; de l’altra, n’hi ha moltes de cadas-cuna d’elles (per exemple, hi ha molts tipus de triangles) —i en aquest sentit, s’allunyen de les idees, que són úniques.

515

520

525

530

535

540

545

550


homes meravellosos, de quina mena de nombres discutiu,i on es troben unes unitats com les que ara preteneu que són, cadascuna perfectament igual a l’altra, i gens diferent, en absolut, i que en si no té parts?». Què et penses que ens respondrien?

—Jo això, que discuteixen sobre aquells nombres que només es poden pensar, i que són totalment impossibles de posseir de qualsevol altra manera.

—No t’adones, doncs, estimat amic —li vaig preguntar—, que probablement aquesta assignatura és de debò necessària, atès que es veu que força l’ànima a fer servir la intel·ligència en pro de la veritat en si?

—Això sí que ho fa, i moltíssim —em va dir.

—I què? Potser ja has notat que entre els dotats naturalment per al càlcul també es palesa que en altres sabers comprenen ràpidament; en canvi, els que són naturalment lents, quan se’ls ensinistra en càlcul i s’hi entrenen, en cas que no n’ex-treguin cap profi t, si més no tots hi guanyen que se superena si mateixos tornant-se més aguts?

—Sí que és així —va dir.

—I certament, pel que penso, no trobaràs fàcilment gaires coses que exigeixin tant d’esforç al qui s’hi dedica i s’hi exer-cita com precisament el càlcul.

—Ben cert que no.

—Doncs per tots aquests motius aquesta és una assignatura que ens cal no abandonar; cal que hi eduquem els de natu-ralesa òptima.

—Totalment d’acord —ell que féu.

[§ 9] Promoció de la geometria

—Per tant, això ens queda ja ben establert —vaig indicar—; examinem en segon lloc si ens convé des d’algun aspecte el que li ve darrere.

—Què és? No et deus referir pas a la geometria? —preguntà.

—Sí, exactament —jo vaig fer.

—És evident que ens convé, per tal com fa referència a les operacions de guerra. En efecte, per traçar el pla dels campa-ments, per conquerir places fortes, per concentrar les tropes o per desplegar-les, i per tot el concernent a la direcció de

Segons la tradició, al frontispici de l’Acadèmia de Plató, a Ate-nes, hi havia aquesta inscrip-ció: «Que no entri ningú que no sàpiga geometria». Veritable o falsa, aquesta tradició mostra l’alta estima en què tenia Plató la geometria i, també, recull el caràcter elitista o superior que tenien els estudis que s’hi impartien.

Diversos pensadors s’han fet ressò de la prohibició platònica. Així, Descartes (1596-1650), a les Regles per a la direcció de l’enginy, IV, escriu: «Quan després vaig pensar d’on venia que els pri-mers creadors de la fi losofi a no volguessin admetre a l’estudi de la saviesa ningú que fos inexpert en la mathesis (saber matemàtic), com si consideres-sin aquesta disciplina la més fàcil i necessària de totes per preparar i instruirl’enginy per abastar altres ciències més importants».

555

560

565

570

575

580

585


l’exèrcit en el moment del combat, o bé en les marxes, hi ha una gran diferència si ho fa un expert en geometria, o un que no ho sigui.

—Tanmateix, per a tot això —jo vaig fer-li— n’hi ha prou amb una petita part de l’aritmètica i de la geometria, però la part d’elles més gran i més avançada, cal que examinem si ens arriba fi ns a allò, vull dir si ens fa veure més fàcilment la idea del bé. Ambdues cooperen, vam dir, a forçar l’ànima a girar-se cap a aquella regió on hi ha la màxima benaurança de l’ésser que ella, l’ànima, ha de contemplar sigui com sigui.

—Ben dit —va dir ell.

—De manera que la geometria, si ens força a la contemplació de l’ésser, ens convé; si a la de l’esdevenir, no ens convé.

—Ho establim així, per descomptat.

—I vet aquí una cosa que no ens discutirà ningú —vaig fer— per poca geometria que sàpiga; que en si aquest saber no té gran cosa a veure amb el que prediquen d’ell els qui el ma-negen.

—Com ho dius? —preguntà.

—Sí, perquè parlen en termes ridículs i mesquins; ja que par-len com a pràctics i amb vista a una pràctica estableixen tota la seva terminologia: xerren sobre quadratures i construc-cions sobre una línia i hi afegeixen la resta per l’estil. Però tota aquesta disciplina és cultivada pensant en el coneixement.

—Sí, en tot i per tot —reconegué.

—I encara ens caldrà reconèixer una altra cosa.

—Quina?

—Que la cultivem cercant l’ésser etern, no l’ésser que ara neix i després mor.

—Doncs molt ben reconegut —exclamà—, perquè la geome-tria és coneixement de l’ésser etern.

—I per tant, noble amic, també arrossega l’ànima cap a la ve-ritat i aconsegueix que el pensament del fi lòsof retingui en les altures el que ara deturem aquí baix de manera tan poc escaient.

—Sí, ho fa tot el que pot —declarà.

—En conseqüència, hem de vetllar tant com puguem —vaig dir— perquè la gent en la seva bella ciutat domini la geome-tria. I els guanys addicionals que comporta tampoc no són

Concepció de Plató segons la qual la geometria estudia ‘formes’ pures, separades i independents dels cossos materials. Semblantment, en l’actualitat, es considera que la lògica i les matemàtiques són ciències ‘formals’, que no estudien objectes materials sinó conceptes o idees.

La mística òrfi ca i la fi losofi a pitagòrica infl ueixen poderosa-ment en el pensament platònic, en particular en la seva con-cepció de la geometria com una disciplina que, en tant que estudia realitats elevades, té la virtut de purifi car i perfeccio-nar l’ànima humana.

590

595

600

605

610

615

620

625


menyspreables.

—A quins et refereixes? —preguntà.

—A aquells que tu deies, certament, referits a la guerra. Però també en totes les altres assignatures quant a assimilar-les més bé, sabem, com sigui, que hi haurà una gran diferència entre els que s’hagin dedicat a la geometria i els qui no.

—Una diferència decisiva, per Zeus! —va dir ell.

—L’establim, doncs, com a segona assignatura per als joves?

—Sí, l’establim.

[§ 10] Interès de l’astronomia, però és prèvia l’estereometria, una ciència encara no formulada perfectament

—Doncs què? Posem en tercer lloc l’astronomia? O no et sembla bé?

—A mi sí, no ho dubtis —va fer-me— perquè notar cada ve-gada amb més precisió no solament els mesos, sinó a més les estacions de l’any no convé només a l’agricultura i a la nàutica, també a l’art de la guerra.

—És ben graciós —li vaig dir—, perquè fas l’efecte que la gent et fa por, com si semblés que els prescrius assignatures que no serveixen per a res. Tanmateix no és res menyspreable, però sí que és difícil de creure que en totes aquestes assigna-tures l’òrgan de l’ànima que correspon a cadascuna d’elles es purifi ca i reviu quan s’havia quedat cec i s’havia mort a mans de les altres professions, tot i que la seva conservació val més que deu mil ulls, perquè és l’únic per mitjà del qual es con-templa la veritat. De manera que els qui són d’aquest parer estaran plenament d’acord amb les teves assercions, però els qui, de tot això, encara no han observat res, aquests, natural-ment, pensaran que el que dius no té cap valor. De manera que val la pena que ara mateix decideixis per quin dels grups parles, o qui sap si per cap dels dos grups, sinó que esbrinis la cosa preferiblement pensant en tu mateix, només que tam-poc no vols escatimar res a d’altres que, d’això, en puguin extreure algun profi t.

—Si és així —va dir—, prefereixo fer-ho pensant en mi ma-teix, tant el parlar com les preguntes i respostes.

—Apa, doncs, reculem —jo que li vaig fer—, perquè no hem pres correctament el que segueix la geometria.

—Doncs què caldrà prendre? —preguntà.

La bella ciutat és Cal·lípolis, la ciutat ideal que Plató s’esforça a dissenyar a la República.

630

635

640

645

650

655

660

665


—És que després de la superfície —vaig dir— ens hem de-dicat immediatament al cos en moviment, sense haver-lo considerat prèviament en si. I el raonable fóra, després de la segona dimensió, tractar sobre la tercera. Però això té a veure amb el desenvolupament dels cubs i amb el que participa de la profunditat.

—Efectivament —va dir—. Però aquesta qüestió, Sòcrates, em penso que encara no l’ha solucionada ningú.

—La culpa d’això és doble —li vaig dir—, tant perquè a cap no se li dóna la importància que té, i a tot arreu resulta poc investigada perquè és un tema molt difícil, com perquè als estudiosos els cal un director, sense el qual no descobriran fàcilment res, i un director per descomptat que es fa difícil de trobar i, en cas que el trobessin, els qui investiguen l’estat actual de la qüestió no en farien ni cas, per pura presump-ció. Però si una ciutat sencera s’hi posés al davant perquè conferís al tema la importància que realment té, en tal cas,per un cantó, els estudiosos, un director, l’atendrien i, per l’altre, una investigació perseverant i esforçada faria emergir forçosament a la llum la solució defi nitiva del problema, que ara, tot i que la majoria no solament el menysprea, sinó que més aviat el reprimeix, fi ns i tot els investigadors, que no s’adonen prou de l’abast de la seva utilitat, no obstant això prospera pel seu poder intrínsec d’atracció, i així no hem de meravellar-nos que s’hagi plantejat.

—Doncs és ben bé de debò que és molt atractiu, d’un gran encís. Però explica’m més clarament el que ara deies. Perquè d’alguna manera anomenaves geometria el tractament del pla.

—En efecte —li vaig dir.

—I a continuació primer deies astronomia, però després ho has retirat.

—Sí: és que quan he volgut emprendre tot això massa de pressa —li vaig fer—, més aviat m’he retardat. Perquè encara que el mètode per trobar la profunditat o la corporeïtat fos el següent, jo me l’he saltat, atès que el seu nivell d’investigació encara és ridícul, i per això després de la geometria he es-mentat l’astronomia, que es refereix a un moviment de cossos en profunditat.

—Ben dit! —exclamà.

—De manera —vaig fer— que establirem l’astronomia com a quarta assignatura, que resulta ser la que ara ens hem deixat, sempre que tanmateix la ciutat s’hi interessi.

La disciplina que segueix la geometria —i que és anterior a l’astronomia— és una ciència que Plató descriu i no anomena. Sí que ho fa, més tard, Aristòtil: es tracta de l’estereometria, la ciència que estudia els cossos sòlids.

«Aquesta qüestió» és el famós problema deli o problema de la duplicació del cub. Segons la tradició, els atenesos, fustigats per una terrible epidèmia, varen consultar l’oracle d’Apol·lo, a Delos, que va respondre que havien de duplicar l’altar cúbic del temple. La primera temptativa —doblar la longitud del costat de l’altar— no va solucionar el problema, ja que es va obtenir un altar vuit vegades més gran. Si hom posava un altre altar igual al costat del primer, es duplicava el volum, però es perdia la forma cúbica. Aquest problema no té solució segons els supòsits conceptuals de la matemàtica grega.

670

675

680

685

690

695

700

705


—Naturalment! —ell que digué—. I això mateix que ara, Sò-crates, em retreies, quan jo lloava estúpidament l’astronomia, ara lloo com tu escomets el tema, perquè em sembla claríssim per a tothom que per ella mateixa força l’ànima a aixecar els ulls enlaire, i la mena des dels afers d’aquí cap als d’allí.

—Potser sí —vaig observar-li— que la cosa és clara per a tot-hom, però no per a mi, perquè jo no sóc d’aquest parer.

—Ah, no? Doncs de quin? —preguntà.

—Crec que ella, tal com avui se n’ocupen els qui la volen fer ascendir fi ns a la fi losofi a, més aviat els fa mirar cap avall.

—Què vols dir amb això? —preguntà.

—Em sembla que determines amb molta noblesa què és per a tu l’assignatura que tracta del de dalt. Perquè probablement quan algú contempla les pintures d’un sostre i mira enlaire per discernir quelcom, tu et pensaràs que ho contempla amb la intel·ligència, i no amb els ulls. No ho sé: potser ets tu que tens raó, i jo fi co la pota. Perquè jo no em puc creure, ho re-peteixo, que faci mirar l’ànima enlaire un saber que no sigui el de l’ésser i el de l’invisible, i si algú, enravenat cap enlaireo ajupit cap avall, s’esforça per percebre quelcom només per-ceptible, jo m’arribo a oblidar que ell percebi, perquè de res d’això no hi ha cap saber, i jo sostinc que l’ànima d’aquest home no mira enlaire, sinó només avall, i això fi ns i tot si investiga jaient de panxa enlaire sobre terra o l’aigua.

[§ 11] Projecte d’una astronomia veritablement útil

—M’està prou bé —va dir— i em ben mereixo que m’hagis renyat. Però, per què deies que hem d’aprendre l’astronomia de manera diversa de com ho fem ara si la volem aprendre amb el profi t que afi rmem?

—D’aquesta manera —li vaig explicar—: aquestes traceries que hi ha brodades al fi rmament, atès que ho són en el visi-ble, encara que creguem que són les més boniques i que són les més perfectes en el seu gènere, no obstant això són molt inferiors a les veritables, és a dir, als moviments amb què, en relació l’una amb l’altra i segons el veritable nombre i totes les veritables fi gures, es mouen i mouen al seu torn tot el que hi ha en elles, la rapidesa en si i la lentitud en si, moviments que són perceptibles per la raó i el pensament, però no per la vista. O és que tu ho veus així?

—No, de cap manera —va dir.

L’astronomia és una ciència ben adequada per a la formació d’aquells que estan cridats a dirigir la ciutat, ja que acostuma l’ànima a tractar amb coses elevades i divines, segons ja havien dictaminat els pitagòrics, tan infl uents en el pensament platònic.

Però Glaucó no ha entès, segons diu Sòcrates, el tarannà d’aquesta assignatura, ja que Glaucó la valora només perquè fa elevar la mirada cap al fi rmament estelat. I no es tracta de mirar o observar els movi-ments visibles, sinó d’enlairar l’ànima cap al món de l’ésser i el món de l’invisible.

Les traceries a què fa referència el text són els ‘decorats’ que tracen els moviments astrals. Són inferiors als veritables mo-viments, només «perceptibles per la raó i el pensament, però no per la vista». És a dir, una cosa és el moviment aparent, visible, dels astres —propi de l’astronomia popular d’agricultors i navegants— i una altra és el moviment real que efectuen aquests astres, que no sempre coincideix amb el que es pot observar.

710

715

720

725

730

735

740

745


—Per tant, aquest treball brodat que hi ha al cel, podem no-més fer-lo servir com a exemple per entendre aquell altre, com quan algú encerta un dibuix executat excel·lentment i treballat amb aplicació, obra de Dèdal o d’algun altre artista o pintor. Perquè si un expert en geometria contempla aquest dibuix, certament trobarà que és un treball excel·lent, però tanmateix que fóra ridícul agafar-se’l tan seriosament com si s’hi pogués entendre l’essència de la igualtat o de la duplica-ció, o la de qualsevol altra relació.

—I com no hauria de ser ridícul? —va dir ell.

—No creus —jo que vaig fer-li— que al veritable astrònom li ocorrerà quelcom de semblant quan contempli els movi-ments dels astres? Considerarà, efectivament, que l’artífex del cel hi ha aplegat en ell i en el que hi ha en ell tota la bellesa que es pot concentrar en aquestes obres, però pel que fa a la proporció de la nit comparada amb el dia, a la dels dies refe-rits al mes, a la relació dels mesos amb l’any, i a la mútua dels astres entre ells i amb els mesos, oi que penses que tindrà per home poc corrent el qui opini que aquests fenòmens ocorren sempre invariablement, i que, tot i ser corporis i visibles, no es modifi quen mai gens, i provi de totes passades de buscar les veritats sobre això?

—Ara que t’ho sento dir —va respondre—, sí, em sembla to-talment així.

—De manera que estudiarem l’astronomia —vaig fer jo— tal com ho havíem fet amb la geometria, en la qual fèiem servir els problemes; les coses del cel, les deixarem si volem con-vertir d’inútil en útil, per mitjà d’un tractament com cal de l’astronomia, l’element intel·ligent que tenim naturalment a l’ànima.

—Imposes una tasca que multiplica per molt la que fan els astrònoms ara —va dir.

—Doncs encara em penso —vaig afegir— que, si el nostre tre-ball com a legisladors ha de tenir alguna utilitat, haurem de prescriure moltes més coses per l’estil.

[§ 12] Utilitat de la ciència de l’harmonia

—Podries fer-me alguna memòria de les assignatures es-caients?

—No puc pas —va dir—, si més no ara per ara.

—Doncs vet aquí que el moviment —vaig explicar— ens pro-porciona no una sola assignatura, sinó moltes, pel que em

Aquests fragments han suscitat una gran controvèrsia. Una primera lectura pot fer pensar que Plató rebutja de ple l’observació com a eina per a l’astronomia («les coses del cel, les deixarem [...]»). D’aquesta opinió és, per exemple, l’historiador de la ciència L.W.H. Hull, qui arriba a dir que «és impossible imaginar una teoria més oposada a l’observació i a l’experiment, més obstaculitzadora de la ciència». Altres investigadors mantenen una posició més moderada. Així, W.K.C. Guthrie escriu: «L’opinió acceptada que Plató defensa aquí suprimir l’observació visual és falsa. Els estels visibles han d’usar-se com a models de la realitat i, per aconseguir-ho, el veritable astrònom fi xarà el seu ull en els seus moviments. Només després d’aquest estudi és convenient deixar de banda aquestes obres més belles de l’artífex del cel».

Les assignatures que fi ns ara Plató ha presentat com a necessàries per a l’educació dels futurs governants són l’aritmètica (§ 8), la geometria de les fi gures planes (§ 9),la geometria dels cossos

750

755

760

765

770

775

780

785

790


penso. Segurament un savi ens les podria dir totes; ara que,a nosaltres mateixos, dues ens resulten evidents.

—I quines són?

—A més de l’esmentada —vaig dir— la que s’hi correspon.

—Quina és?

—Probablement —vaig explicar-me—, tal com els ulls han estat formats per a l’astronomia, igualment l’oïda ho ha estat per al moviment harmònic, i aquests són dos sabers essenci-alment germans entre ells, que és el que diuen els pitagòrics, i que nosaltres concedim, Glaucó. O què hem de fer?

—Concedir-ho —va dir.

—Per tant —vaig continuar—, la matèria és molt àmplia: no-saltres ens limitarem a veure els pitagòrics, què en diuen, i si hi afegeixen alguna cosa, però després, a part d’això, vetlla-rem pel nostre objectiu.

—Per quin?

—Que no passi als nostres alumnes que en aquestes discipli-nes aprenguin coses imperfectes, de manera que alguna vega-da l’empresa no desemboqui en el lloc on tot ha de conclou-re, que és el que precisament ara dèiem de l’astronomia. És que no saps que també amb l’harmonia la gent fa exactament el mateix? Per què quan mesuren comparativament acords i tons sentits realment, s’esforcen, igual com els astrònoms, en aspectes que no duen enlloc?

—Sí, pels déus! —confi rmà ell—. Parlen de no sé quines es-pessors i paren l’oïda com si volguessin caçar la veu dels ve-ïns: uns asseguren que han distingit fi ns i tot una divisió en el to, i que aquesta és la separació més petita possible, que és l’interval exigible per a qualsevol mesura, però d’altres ho neguen i diuen que els tons són exactament els mateixos. Però uns i altres anteposen l’oïda a l’enteniment.

—Et refereixes —vaig aclarir— als músics hàbils, que se les tenen amb les cordes i les examinen i les torturen amb les clavilles. Bé vaja, deixaré aquesta imatge, que se’ns allargaria massa si digués com ells sacsegen les cordes amb el plectre, i les acusen, o bé perquè elles es neguen a fer un so o bé per-què l’infl en fanfarronejant, i et diré que no parlava d’ells, sinó d’aquells que ara mateix dèiem que volíem consultar pel que fa a l’harmonia. Perquè aquests fan el mateix que aquells as-trònoms, és a dir, en els acords sentits realment investiguen els nombres, però no transcendeixen al problema de veure quins són els harmònics i els que no ho són, i per què unsi altres ho són o no ho són.

sòlids o estereometria (§ 10), l’astronomia (§ 11) i, ara, l’harmonia (§ 12). Totes aques-tes disciplines són propo-sades en la mesura que allun-yen l’ànima del món visible i l’acosten al món intel·ligible.

Reconeixement de la infl uèn-cia dels pitagòrics, per als qui la música era, essencialment, proporcions matemàtiques. En efecte, el so d’una corda no depèn del material de que està feta, sinó de la seva longitud; i aquesta és expressable numèri-cament, matemàticament.

Tal com passava en el camp de l’astronomia, una cosa és la música en si (relacions matemàtiques) i una altra és la música expressada, manifesta-da empíricament. A Plató, aquí, no l’interessen «els acords sentits realment», sinó els nombres.

795

800

805

810

815

820

825

830


—És que parles d’un problema diví —va dir ell.

—Però útil per a la recerca del bell i del bé, i inútil si se’l per-segueix amb altres objectius.

—Naturalment —assentí.

[§ 13] Tots els altres sabers són propedèutics per a ladialèctica, per tal com ella és saber referit a l’ésser

—Jo, per la meva part, penso —vaig continuar— que si la in-vestigació dels objectes que fi ns ara hem repassat s’adreça al que ells tenen en comú i que els fa afi ns, i que hi resulten conjuntats tal com es corresponen, en aquest cas la nostra de-dicació pot aportar alguna cosa al que pretenem, i aleshores el nostre esforç no és en va; ara, si la cosa no és així, sí que és en va.

—A mi em fa el mateix efecte —va dir-me ell—, però, Sòcra-tes, això és un treball gegantí.

—Ja el preludi? —vaig preguntar-li—. O a què et refereixes? És que no sabem que tot això és el preludi de la melodia ensi que haurem d’aprendre? I no em sembla, de cap manera, que els dialèctics hi siguin precisament hàbils.

—No, per Zeus! —ell que em va fer—, tret d’alguns, molt pocs, que alguna vegada casualment han encertat.

—Però vejam —vaig dir—, els qui no són capaços de dema-nar o retre compte de res, et penses que sabran alguna cosa d’aquestes que diem que cal saber?

—Això sí que no, de cap manera! —va dir.

—Doncs no és aquesta, Glaucó —vaig preguntar-li— la ma-teixa melodia que la dialèctica executa? Per tal com és atesa només amb el pensament, d’aquesta melodia n’és una imi-tació aquell poder de la visió del què dèiem que malda per contemplar ja les bèsties en si, i els estels en si, i fi nalment fi nsi tot el sol en si. Igualment quan algú, emprant la dialèctica i sense cap percepció, només per la raó, avança fi ns allò que cada cosa essencialment és, i no se’n desdiu fi ns que amb la mateixa intel·ligència abraça el que és el bé en si, aleshores ha arribat a la perfecció de l’intel·ligible, tal com l’altre ha arribat al cim del que és visible.

—Sí, de cap a peus —digué.

—I què? Aquest camí, no l’anomenes dialèctica?

—Sí, com altrament?

En aquest apartat, un cop examinats els sabers prope-dèutics o introductoris, Plató es disposa a presentar el saber màxim o dialèctica. Aquesta paraula té diferents signifi cats en el pensament platònic, però bàsicament al·ludeix a la ciència que estudia les Idees o formes, així com el mètode per arribar-hi, ontologia que desenvolupa en els diàlegs Teetet, Sofi sta i Fileb. El sentit més elemental és el d’art de dialogar, d’intercanviar raona-ments entre dos interlocutors. o més

835

840

845

850

855

860

865

900


—I no ho dubtis —vaig indicar-li— que treure’s del damunt les cadenes, i el fet de girar-se de les ombres cap a les imatges i cap a la llum, i el de pujar des de la caverna al lloc batut pel sol, encara tanmateix amb la incapacitat subsistent de veure les bèsties en si, i les plantes en si i la llum solar en si, però podent veure’n els refl exos divins que es contemplen a les aigües i en les ombres dels éssers veritables, no ja les ombres d’imatges projectades per una altra llum que, comparada amb la del sol, s’hi assembli, tota aquesta dedicació a les arts que hem recorregut ho proporciona, la qual enlaira la part òptima de l’ànima a la contemplació de l’òptim dels éssers, de la mateixa manera que abans la part més lluminosa del cos pujava a la més esplèndida del domini corporal i visible.

—Jo ho admeto així —va dir ell—, tot i que em sembla d’accep-tació molt difícil, però d’altra banda també se’m fa molt difícil no acceptar-ho. Tanmateix, ja que això no caldrà pas limi-tarnos a sentir-ho una vegada, sinó que hi tornarem, i fi ns i tot sovint, deixem-ho en aquesta situació que diem, i emprenem la melodia mateixa, per recórrer-la tal com hem recorregut el preludi. Digues, doncs, la raó del poder de la dialèctica, les espècies en què es divideix i, encara, els seus camins, perquè en últim terme són els qui menen al lloc on hi ha repòs de la ruta pels qui hi arriben i el fi nal del trajecte.

—Però, estimat Glaucó —vaig dir-li—, ja no seràs capaç de seguir-me, encara que la cosa no fallarà perquè jo no hi posi interès. Ja no veuries una imatge del que diem, sinó la veritat en si, si més no, la que a mi em sembla. Si m’ho sembla amb en-cert o amb desencert, això no val la pena de discutir-ho, però que una cosa com la veritat pot ser contemplada, en això ens hem de fer forts. O no?

—No és possible res més.

—Oi que la força de la dialèctica és l’única que ho pot revelar a l’expert en les assignatures que dèiem, i que no s’hi pot arribar per cap altre camí?

—També s’ho val, que ens fem forts en aquest punt —va dir.

—I això, si més no, no ens ho discutirà ningú —vaig afegir—, si afi rmem que el que cada cosa és en si, això no hi ha cap altra mena d’investigació que provi planifi cadament de trobar-ho, sinó que totes les altres arts es refereixen o bé a les opinions dels homes i als seus desigs o bé a les gènesis o composi-cions, o bé a la cura del que neix i del compost; les restants tanmateix, de les quals reconeixíem que s’ocupen una mica de l’ésser, la geometria i el que en depèn, ens adonem prou bé que sí, somien l’ésser, però que, desperts, els és impossi-

Plató ha reprès aquí les imatges i la simbologia del mite de la caverna. Novament compara la sortida del presoner de la cova i l’ascensió cap al món de la llum solar amb lasortida de l’ànima de la presó del cos i l’ascensió cap al món intel·ligible i la idea del bé.

La dialèctica, utilitzant exclu-sivament la raó, «avança fi ns a allò que cada cosa essencial-ment és».

Contundent comentari de Sòcrates a les pretensions del ben disposat Glaucó: «Ja no seràs capaç de seguir-me» en la recerca de «la veritat en si». Aquí Plató insinua la difi cultat intrínseca de la teoria de les idees, en especial de la con-templació de la idea del bé.

Cap assignatura, menys la dia-lèctica, no ateny directament i plenament el coneixement de la realitat. A tot estirar «somien l’ésser», però «desperts», és a dir, amb plena consciència i amb totes les capacitats, «els és impossible d’arribar-lo a veure». Per què? Perquè totes aquestes disciplines, fi ns i tot, les matemàtiques, empren hipòtesis o suposicions no demostrades. Per tant, com que «ignoren el principi», és a dir, les premisses dels seus raonaments no han estat

875

880

885

890

895

900

905

910

915


ble d’arribar-lo a veure per tal com se serveixen d’hipòtesis que el deixen intacte, i no assoleixen de cap manera retre compte d’ell. Perquè quan el que ignorem és el principi,i la conclusió i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin recurs hi hauria perquè aquest reconeixe-ment es converteixi en saber?

—Cap —declarà ell.

[§ 14] Compendi sobre la situació i la tasca de la dialèctica

—De manera —vaig dir jo— que només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix totes les hipòtesis i ateny el principi mateix, en el qual es confi rma, i l’ull de l’àni-ma, realment tapat per una mena de fang bàrbar, l’arrossegasuaument i el fa pujar amunt: se serveix, a tall d’auxiliars i assistents, en la conversió, de les arts que hem resseguit. Sovint les hem anomenades saber a causa del costum, però ens cal un altre nom, més clar que el d’opinió però més fosc que el de saber; en algun lloc abans l’hem defi nit com pen-sament discursiu. Però em sembla que aquí no es tracta pasd’una discussió de noms, quan tenim davant una investigació de temes tan importants.

—No, no es tracta d’això —va dir.

—Doncs ens bastarà —vaig fer jo—, tal com abans, la primera part, anomenar-la saber, la segona, pensament discursiu, la tercera, creença, i la quarta, conjectura, i aquestes dues úl-times, opinió, i les dues primeres, intel·ligència; l’opinió és sobre la gènesi i la intel·ligència sobre l’essència, i la rela-ció que l’essència té amb la gènesi la té la intel·ligència amb l’opinió, i el saber amb la creença i el pensament discursiu amb la conjectura. Tanmateix l’analogia i la diferència d’allò a què cadascuna d’aquestes coses es refereixen i la divisió en dues parts de cadascun d’aquests dominis, vull dir l’opinable i l’intel·ligible, això, deixem-ho córrer, Glaucó, perquè no ens multipliqui les qüestions més que ja el que hem tractat.

—El que és jo —va declarar—, en la resta, fi ns al punt en què et puc seguir, hi estic d’acord.

—I anomenes també dialèctic el qui copsa el sentit de l’essèn-cia de totes les coses? I al qui no l’assoleix, com menys pugui donar-se’n raó, a ell mateix i als altres, tant menys diràs que té enteniment d’aquestes coses?

—Com podria no dir-ho? —comentà.

—Doncs pel que fa al bé, passa el mateix: el qui no està en situació de defi nir, distingint-la de tota la resta per mitjà d’un

demostrades, les conclusions a què arriben no es poden convertir en saber. Per això, malgrat la força de les seves raons, la matemàtica no és la ciència suprema.

Continua Plató amb el mateix tema del fi nal de l’apartat anterior, la caracterització del saber dialèctic amb relació a les matemàtiques. Dialèctica i matemàtiques parteixen d’hipòtesis (axiomes, en el cas de les matemàtiques),de les quals deriven, a travésde raonaments, altres coneixe-ments (teoremes, en el cas de les matemàtiques); ara bé, la dialèctica arriba a provar les mateixes hipòtesis («suprimeix totes les hipòtesis i ateny el principi mateix»), possibilitat que no està a l’abast de les matemàtiques, raó per la qual Plató no les anomena ‘saber’ sinó ‘pensament discursiu’.

En aquest punt, Plató recupera el símil de la línia i segueix distingint els quatre graus de coneixement de la realitat: sa-ber i pensament discursiu, que tracten del món intel·ligible; creença i opinió, que tracten del món sensible.

920

925

930

935

940

945

950

955


raonament, la idea del bé i el qui, tal com en un combat, no s’obre pas a través de tots els atacs, maldant en la llui-ta no per l’opinió sinó per l’essència, i no s’imposa per una argumentació indiscutible, del qui es troba en aquestes con-dicions ni diràs que sap el bé en si ni cap altra mena de bé, sinó que, com sigui, ha arribat a fregar un ídol, una opinió, no un saber, i que, aquesta vida d’ara, la passa ensopit i somi-ant, i aquí no arribarà a desvetllar-se, perquè abans arribarà a l’Hades, on dormirà un son defi nitiu.

—Sí, per Zeus! —va dir—. Això, ho sostindré amb totes les meves forces.

—I els teus mateixos fi lls, que ara en la nostra fi cció formes i eduques, si els pugessis de veritat, oi que si fossin com les línies irracionals, no els deixaries el govern de la ciutat i que controlessin els afers més importants?

—No, de cap manera —va dir.

—Vet aquí, doncs, que legislaràs per a ells principalment aquesta formació, que els capacitarà per preguntar i respon-dre al més sàviament possible.

—Ho legislaré, d’acord, naturalment, amb tu —va dir.

—Llavors, no ets del parer —vaig preguntar-li— que la dialèc-tica és la culminació de totes les assignatures, i que la tenim dalt de tot, i que sobre d’ella fóra un error posar-n’hi alguna altra, sinó que ella és el coronament de qualsevol docència?

—Sí que m’ho sembla —em va dir.

[§ 15] Selecció de les naturaleses indicades per a aquestesassignatures

—Et resta, doncs, per tant —vaig dir— designar els destinata-ris d’aquestes assignatures, i com les impartirem.

—És clar —va fer.

—Recordes la primera tria que vam fer de governants, la mena de persones que vam escollir?

—Sí, com no? —va dir ell.

—Pel que resta, doncs —vaig fer-li—, és clar que hauran de ser naturaleses d’aquelles les que escollim, perquè s’han de preferir les més fermes i valentes i, en la mesura del possible, les més ben fetes. Afegim que ens caldrà cercar no solament homes de costums nobles, valents, sinó que hauran de tenir una predisposició a aquella educació de la seva naturalesa.

La dialèctica culmina en la defi nició de la idea del bé (entesa com una defi nició ontològica, no pas ètica). No mereix el nom de dialèctic qui no sigui capaç de defi nir el bé, separant-lo mitjançant el raonament, d’altres coses; no estarà en possessió d’un ente-niment despert, sinó que anirà ensopit i somiant per la vida.

Els matemàtics pitagòrics van descobrir els nombres irracionals. Així, per exemple, el costat i la diagonal d’un qua-drat són incommensurables, és a dir, no existeix cap unitat que pugui mesurar exactament i simultàniament aquestes dues longituds. Terrible descobri-ment per als pitagòrics! Les matemàtiques no ho poden ‘fer’ tot ni ho poden expressar tot. Hi ha, doncs, nombres irracionals, nombres que no es poden expressar com la raó o quocient d’altres nom-bres. Això fa, d’altra banda, incomprensible l’Univers. La infl uència pitagòrica sobre Plató és notable.

Anàlogament, en cap cas, no es pot donar el govern de la ciutat a aquells que es deixen portar pels impulsos irracionals.

Aquí, presenta Plató la dia-lèctica com l’art que prepara per preguntar i respondre sà-viament, analitzant amb la raó les diverses defi nicions que es poden donar. La veu i la vida del mestre Sòcrates ressona en aquesta caracterització del gran deixeble atenenc.

960

965

970

975

980

985

990

995


—I com els distingiràs?

—Han de ser llestos pel que fa a les assignatures, i que apren-dre no els costi. Perquè en les assignatures difícils les ànimes s’acovardeixen més que els cossos en els gimnasos: el cansa-ment els és més natural, i no el comparteixen amb el cos.

—Correcte —va dir ell.

—Cal cercar-los de bona memòria, i incansables, i que su-portin tota mena de penalitats. O de quina manera et creus que algú es prestarà a aguantar un tan gran ensenyament i a culminar un exercici de tal magnitud?

—No, ningú —va respondre—, tret que sigui molt ben dotat de cap a peus.

—L’error actual, si més no, i la poca estima en què es té la fi losofi a, ha sortit del fet que ja abans esmentàvem, que ara es dediquen a ella els qui no li estan a l’altura perquè s’hi hande dedicar no pas bastards sinó gent noble.

—Com ho dius? —preguntà.

—Doncs primer —vaig respondre—, el que s’hi dediqui no ha de coixejar quant a l’amor al treball, és a dir, que sigui mig afeccionat a l’esforç i mig a la vagància. És el que passa quan n’hi ha un d’afeccionat a la gimnàstica o a la cacera, o a qui agradi de fer tota mena d’exercicis corporals, però que no sigui amic d’aprendre ni d’escoltar ni d’investigar, sinó que en aquestes coses darreres sigui un gandul. I coixeja el qui ha projectat el seu amor al treball en la direcció contrària.

—Dius una gran veritat —exclamà.

—Doncs pel que fa a la veritat —vaig continuar— també establirem que és mutilada l’ànima que odia i s’enfada ella mateixa amb la mentida dita expressament, i s’empipa mol-tíssim amb els altres mentiders, però que en canvi suporta passivament la involuntària, i no s’irrita, i la ignora quan li és enxampada, és més, es rebolca en la ignorància com una bèstia garrina.

—És així en tot i per tot —exclamà.

—I pel que fa al seny —vaig continuar dient— i al coratge, i a la magnanimitat, i a totes les parts de la virtut, caldrà vet-llar no menys pels qui són bastards i els qui nobles. Perquè sempre que algú, tant si es tracta d’un home particular com d’una ciutat, que no sàpiga examinar perfectament aquests aspectes, no s’adonarà que fa de coixos i bastards, el primer, amics d’ell, i l’altra, governats.

Plató enumera les qualitats naturals que han de tenir els «destinataris d’aquestes assig-natures»: ferms i valents, lles-tos, ràpids en l’aprenentatge, amb bona memòria, incansa-bles, etc. En defi nitiva, és tan àrdua l’educació excepcional que han de rebre els futurs governants que només alguns individus excepcionals en poden ser els subjectes.

Al llarg d’aquest apartat, Plató enumera les qualitats princi-pals, físiques i anímiques, que han de posseir els futurs amos de la ciutat. Si aquest llarg diàleg entre Sòcrates i els seus amics està destinat al disseny de la ciutat ideal i aquesta ciu-tat ideal només es podrà realit-zar quan la governin els millors homes, llavors l’educació d’aquests homes que estan destinats a conduir-la és d’una extrema importància.

Plató n’és plenament cons-cient «perquè si assignem instruccions i exercicis de tanta categoria només a homes sen-cers i d’intel·ligència aguda, la justícia mateixa no ens podrà reprotxar res».

1000

1005

1010

1015

1020

1025

1030

1035


—Sí, és ben bé —afi rmà.

—Doncs nosaltres de tot això —vaig concloure— cal que ens protegim, perquè si assignem instruccions i exercicis de tan-ta categoria només a homes sencers i d’intel·ligència aguda, la justícia mateixa no ens podrà reprotxar res, i nosaltres sal-varem la ciutat i la constitució; ara, que si hi col·loquem gent incapacitada, aleshores el que assolirem serà exactament el contrari, i el que farem serà promoure que es riguin de la fi losofi a.

—Sí que seria molt vergonyós —va dir ell.

—Molt, de debò —vaig refermar—, però és que ara penso quea mi mateix m’està passant una cosa també ridícula.

—De què es tracta —va preguntar.

—M’he oblidat d’això, que jugàvem —jo que vaig fer-li, i m’he expressat amb massa tensió. És que, en parlar, tenia els ulls fi ts en la fi losofi a, i quan m’he apercebut de com és coberta d’insults m’he indignat, i em sembla que, prou enfu-rismat contra els culpables, m’he agafat massa a la valenta tot el que he dit.

—Doncs a mi, si més no, que sóc el teu oient, no em sembla així —observà.

—Doncs a mi sí, que sóc l’orador. I no oblidéssim pas que a la primera tria vam escollir gent gran, però que en aquesta no ha de ser tal el procediment, perquè no hem de fer cas ni d’allò que diu Soló, que l’home fi ns i tot en la vellesa pot aprendre moltes coses, però menys encara pot córrer; tots els esforços grans i múltiples corresponen als joves.

—Indiscutiblement —concedí.

[§ 16] Mètode en la formació dels escollits

—Aleshores, les primeres assignatures, com el càlcul i la geo-metria i totes les altres que necessàriament hauran de pre-cedir la dialèctica, cal impartir-les encara en plena infància, però no establint com per força el seu esquema didàctic.

—I per què no?

—Perquè cap assignatura —vaig explicar—, cap persona lliure no l’ha d’assimilar com un esclavatge. Perquè si bé les penalitats corporals no minven en res la capacitat del cos, a l’ànima no hi ha cap ensenyament obligat que hi duri.

—Exacte —va dir.

És tan important i tan decisiva la infl uència de l’educació sobre els futurs governants que Plató considera que només pot recaure en els més joves de la societat.

En conseqüència, i en paraules d’Emilio Lledó: «Creient Plató, com abans Sòcrates, que l’excel·lència humana es pot assolir amb el coneixement, dedica a l’educació llargs debats en la República».

1040

1045

1050

1055

1060

1065

1070

1075


—De manera que, òptim amic —vaig recomanar-li—, fes pro-gressar els infants en les assignatures no per la violència, sinó a tall de joc, també perquè així seràs capaç de discernir les inclinacions naturals de cadascú.

—El que dius té sentit —em va refermar.

—Ben segur que recordes —vaig prosseguir— que establíem que duríem els infants a la guerra a cavall, perquè la contem-plessin, i si eventualment no hi havia risc, els aproparíem perquè tastessin sang, com fem amb els cadells.

—Me’n recordo bé —va advertir-me.

—Doncs el qui cada vegada —vaig indicar— es mostri com el més dotat per suportar penalitats i pors i per aprendre assig-natures, aquest cal seleccionar-lo en un cert nombre.

—I a quina edat? —preguntà.

—Això serà —vaig puntualitzar— quan hagi superat la gim-nàstica obligatòria, perquè en aquest període, tant si és de dos anys com de tres, és impossible fer res més: el cansament i la son són enemics de l’estudi. A més a més, una d’aquestes proves, i en si no pas la més petita, serà la que demostri com és cadascú pel que fa a la gimnàstica.

—Com no fóra així? —observà.

—Després d’aquest temps —vaig precisar—, des dels vint anys els escollits s’enduran honors més grossos que els dels altres, i les assignatures que havien après separadament a la infància perquè eren encara nens, ara els seran presentades en una visió sinòptica: se’ls farà veure les relacions mútues de les assignatures entre elles, i les que tenen amb la naturalesa de l’ésser.

—És que un ensenyament així és l’únic segur —argüí ell— en aquells en qui s’arriba a donar.

—I el que és més important —vaig rematar— és que és un tempteig de la naturalesa que és dialèctica i de la que no. Per-què el qui sigui capaç de tenir una visió de conjunt serà un dialèctic, altrament no.

—Totalment d’acord —va dir ell.

—Per tant et caldrà —jo que vaig prescriure-li— que quant a això examinis entre els joves els qui són perseverants en els estudis, ferms en la guerra i observants quant a la resta de les lleis, i, aquests, quan hagin superat la trentena, hauràsde tornar-los a seleccionar d’entre els ja escollits, conferir-los més grans honors, i explorar, tot comparant-ho pel poder di-

Segons Plató, la violència és incapaç de fer progressar els infants en el coneixement i sí, en canvi, el joc.

D’altra banda, es pot veure com l’educació és entesa, pel fundador de l’Acadèmia, com una funció pública que correspon a l’Estat promoure, dirigir i regular.

Al voltant dels vint anys, els joves atenencs feien una mena de servei militar obligatori, en compliment del qual rea-litzaven tasques de vigilància ciutadana.

Sinopsi: és la visió de conjunt de les coses. Aquell qui és ca-paç d’extreure d’un conjunt de sabers les idees més importants té, segons Plató, una naturalesa predisposada a la dialèctica.

Nova mostra del tarannà antiempirista o contrari a l’observació de Plató. En efec-te, només els qui són capaços de «prescindir dels ulls i dels altres sentits» poden «enlairar-se a l’ésser en si i a la veritat».

1080

1085

1090

1095

1100

1105

1110

1115


alèctic, qui d’ells és capaç de prescindir dels ulls i dels altres sentits per enlairar-se a l’ésser en si i a la veritat. I aquí sí que el treball comporta moltes precaucions, oh amic!

—I, exactament, per què? —va preguntar.

—És que no t’adones —li vaig observar— com es fa gros el mal que afecta la dialèctica?

—Quina mena de mal? —preguntà.

—Doncs que és plena d’il·legalitat —vaig explicar-li.

—Sí, molt —assentí.

—O sigui que t’adones —jo que vaig fer-li— que als dialèctics els passa quelcom sorprenent, i no tens cap comprensió per a ells.

—Doncs quina els hauria de tenir?

—És com si un fi ll il·legítim s’hagués criat entre moltes rique-ses, en un vast i nombrós llinatge, enmig de molts aduladors, i un cop arribat a adult, hagués sabut que aquells que li diuen no són els seus pares, i ell no trobés els qui de debò l’ha-vien dut al món: pots endevinar d’ell el seu estat d’ànim con-tra els aduladors i contra els qui l’havien enganyat tot aquell temps que va durar la impostura, i d’aquell altre que, ben al contrari, n’hagués tingut plena consciència? O bé voldries oir-ho de mi, com ho conjecturo?

—Ho vull —afi rmà.

[§ 17] Fonament de les precaucions que caldrà emprar enimpartir la dialèctica

—Doncs conjecturo que ell honorarà el pare i la mare i els altres suposats parents més que els qui l’afalaguen, i que to-lerarà menys que els manqui a ells alguna cosa, i que els diria o faria menys coses que els fossin incorrectes, i que en temes d’importància els desobeiria menys a ells que als aduladors, això tot el temps que desconegués la veritat.

—És natural —va dir.

—Però en descobrir la veritat crec que afl uixaria l’ho-nor i l’interès que els demostra, i que l’adreçaria als adula-dors, i que en faria molt més cas que abans, i que viuria segonsells, que els freqüentaria sense dissimular-ho, i que, tret delcas que fos d’una naturalesa excepcionalment bona, no es preocuparia per res ni d’aquell pare ni dels altres parents il-legítims.

En aquest apartat, Plató explica per què creu que és ‘perillós’ ensinistrar massa aviat els joves en l’art de la dialèctica, entès com a art o tècnica de discutir o dialogar entre diverses parts que avancen, conjuntament, cap a la veritat. Si no es fa una bona selecció d’estudiants de la dialèctica, aquesta dialèctica pot caure en mans de persones maldestres, que en podrien fer un ús completament il·legítim.

Nova metàfora de Plató per ex-plicar els perills de la dialèctica quan és exercida per persones d’escassa talla moral. Així, què passaria si el suposat fi ll d’una bona família, envoltat de

1120

1125

1130

1135

1140

1145

1150

1155


—Tot ho dius —exclamà— com realment passaria. Però com es refereix aquesta imatge a aquells que es dediquen ala dialèctica?

—Així: com sigui, entre nosaltres hi ha criteris referents a la justícia, i a la bellesa, els quals ens han educat des d’infants a tall de pares, i nosaltres els obeïm i honorem.

—Sí, hi són.

—Tanmateix hi ha també uns altres criteris contraposats a aquests primers, que comporten plaer: aquests adulen la nostra ànima i l’atreuen cap a ells, però no assoleixen con-vèncer, per poc mesurat que sigui, el subjecte, que continua-rà honorant els criteris paterns i obeint-los.

—Això mateix.

—Doncs què? —vaig preguntar jo—. Si a l’home disposat així me li arriba una pregunta que l’interroga: ‘què és la bellesa?’ i quan ell respon el que ha oït del legislador la pregunta me’l refuta, i refutant-lo moltes vegades, i des de moltes perspec-tives, l’etziba a l’opinió que, el que sigui, ja no és més bell que lleig, i el mateix de la justícia, i el mateix del bé i de totel que ell tenia en més consideració, després d’això, què creus que farà tal pel que pertoca a l’honor i a l’obediència?

—Inevitablement —va dir— ja no l’obeirà com abans ni la dignifi carà?

—Aleshores —vaig preguntar-li— quan ja no es cregui que li són honorables ni afi ns, com s’ho creia abans, i no encerti la veritat, hi haurà alguna altra mena de vida a la qual s’adreci raonablement que no sigui la que li prescriu l’adulador?

—No n’hi ha cap altra —declarà.

—Semblarà, doncs, que l’obedient a les lleis s’ha tornat re-bel.

—Forçosament.

—No és, doncs, natural —vaig preguntar-li— aquest mal pas en els qui es dediquen així a la dialèctica i, el que he dit fa un moment, que es mereixin molta comprensió?

—Sí, i misericòrdia —va afegir.

—Doncs bé, perquè no arribin a fer aquesta pena els teus ho-mes que han superat els trenta anys, caldrà que es dediquin a la dialèctica amb tota mena de precaucions.

—Sí, i molt —va dir ell.

tota classe de gent aduladora, descobrís un dia que no és el fi ll legítim que ell creia? A qui farà més cas llavors? Als antics pares adoptius o als amics afa-lagadors? Plató mateix ofereix la clau per interpretar aquesta metàfora en relació amb la dialèctica.

Aquí és on rau el problema. Els joves, en tastar la dialèc-tica i en adonar-se del seu poder, «la fan servir com una joguina». Troben plaer en la discussió i en la controvèrsia,i acaben discutint de qualsevol cosa pel gust de discutir. De-mostren i refuten el que calgui, sense importar si és veritat o mentida, i, al fi nal, acaben no creient en res. O sigui, cauen en l’escepticisme i el nihilisme, ben presents en l’època de Plató. Els sofi stes, segons Plató, representen aquestes posicions, tenint en compte el seu ús indiscriminat de les tècniques dialèctiques, posades al servei no pas de la veritat, sinó d’interessos polítics, econòmics, personals, etc.

Les prevencions de Plató contra el mal ús del poder de l’art dialèctic són fortes i nombroses. Així, en el diàleg Fedó, (90c), escriu: «Els qui es dediquen als arguments contradictoris acaben creient-se els més savis de tots i els únics que han arribat a establir que ni en les coses ni en els raonaments no hi ha res que sigui sa o ferm, sinó que tot va cap amunt i cap avall».

1160

1165

1170

1175

1180

1185

1190

1195


—I no serà una precaució important la de fer que no la tastin encara massa joves? Perquè em crec que no et passa per alt que els adolescents, quan per primera vegada han assaborit la controvèrsia, la fan servir com una joguina, l’empren com a instrument de contradicció, i imitant els qui els refuten ells en refuten d’altres, i es diverteixen com cadells arrossegant i esqueixant amb raonaments cada cop el qui tenen més a prop.

—És rigorosament cert —admeté.

—En conseqüència, quan ells mateixos ja n’han refutat molts, però molts també els han refutat a ells, cauen de pressa i fon-dament en això: no creure’s res d’allò en què creien abans,i d’aquí ve no solament que es desacrediten ells mateixos, sinó que també ho fan a la fi losofi a.

—Dius una gran veritat —assentí.

—Però el qui és més gran —vaig dir— ja no es presta a partici-par d’aquesta ximpleria, i imitarà més aviat el qui vol dialogar i examinar la veritat més que no pas el qui juga per riure i és esperit de contradicció: ell mateix serà més mesurat i cultiva-rà aquesta dedicació amb més honor, tan desacreditada com es trobava.

—Correcte —va dir ell.

—De manera que tot el dit fi ns ara ho ha estat per precaució, perquè només a naturaleses com cal i fermes podem confi ar la dialèctica, i no al primer passavolant, perquè no hi arribi algú que no hi entengui res de res.

—La cosa ha de ser ben bé així —concedí.

[§ 18] Pla ulterior de formació de governants. Mots fi nalssobre la viabilitat d’aquesta ciutat

—Per tant, n’hi haurà prou que cadascú es dediqui a la dia-lèctica, de manera intensa i assídua, això sí, i exclusivament, sense fer res més, i que s’hi exerciti tal com practicava els exercicis corporals de la gimnàstica, i això el doble d’anys que el d’abans?

—En proposes sis o bé quatre? —preguntà.

—Tant se val, posa-n’hi cinc —li vaig dir—. Però després d’això els pertocarà davallar de nou a aquella caverna, i s’hi veuran forçats a dirigir els afers de la guerra i a exercir els càr-recs propis dels joves, perquè per inexperiència no quedin ressagats dels altres. I encara ara en tot això caldrà que siguin

S’anomena erística l’art de la disputa o la discussió. En el marc de la fi losofi a platònica, erística i dialèctica són el ma-teix, ja que ambdues s’adrecen, a través del diàleg, a la recerca de la veritat; en canvi, entre altres escoles, ara com l’escola megàrica, fundada per Eucli-des de Mègara (450-380 aC), la disputa té com a objectiu la disputa mateixa —discutir pel plaer de discutir i per vèncer en la discussió. En aquest segon sentit, l’erística és una mena de dialèctica corrupta o degenerada.

En resum, els períodes educa-tius que Plató preveu per als fi lòsofs governants són:

1. De 0 a 20 anys: gimnàstica i geometria.

2. De 20 a 30 anys: les ma-tèries introductòries a la dialèc-tica (aritmètica, astronomia, harmonia, etc.).

3. De 30 a 35 anys: dialèctica.

4. De 35 a 50 anys: fase de pràctiques, exercint algun càrrec públic.

5. De 50 endavant: dialèctica (idea del bé) i tasques de direcció política.

Al llarg d’aquest procés, se seleccionaran els individus més aptes i els restants no passaran a la fase següent.

El retorn a la caverna no és pas «una cosa bella, però sí neces-sària», mitjançant la qual el fi lòsof, després d’un dur i llarg aprenentatge, posa en pràctica

1200

1205

1210

1215

1220

1225

1230

1235


revisats, a veure si es mantenen ferms quan els arrosseguen per tot arreu, o bé si es remouen, mal que sigui només una mica.

—I per a tot això —preguntà— quant de temps estableixes?

—Quinze anys —vaig respondre—. I quan hagin fet cinquan-ta anys els qui hagin sobreviscut i excel·lit en tot i per tot arreu en obres i en saber, els menarem al cim, i els obligarem que mirin al seu davant amb l’ull de l’ànima i que contemplin el que per si mateix confereix la llum a tot; i quan hagin es-guardat el bé essencial el facin servir com a model per man-tenir-se ells mateixos, i els seus conciutadans, i la ciutat en bon ordre durant la resta de la vida, cadascú on li pertoqui, de manera que ells es dedicaran la major part del temps a la fi losofi a, però cadascun, quan per sorteig li correspongui, acceptarà els treballs dels afers públics, i s’encarregarà del govern per al bé de la ciutat, no pas perquè amb això faci una cosa bella, però sí necessària. I aleshores, quan al seu torn n’hagin format d’altres i hagin deixat a la ciutat més guardi-ans que ocupin el seu lloc, podran anar a viure a les illes dels benaurats. I, posat que la Pítia ho autoritzi, la ciutat, per la seva part, els bastirà monuments i els oferirà sacrifi cis com a genis benignes o, si més no, com a homes benaurats i divins.

—Excel·lentment, Sòcrates —va dir—, ens has presentat els governants, a tall d’escultor ben hàbil.

—Però també les governants, Glaucó —vaig observar—. Per-què em penso que, tot el que he dit, no ho he dit pas més per a homes que per a dones, ja que també entre elles n’hi ha moltes dotades de naturalesa sufi cient per a això.

—D’acord —va dir—, perquè també les dones hauran de par-ticipar exactament igual en tot el dels homes, tal com ja ho hem exposat.

—I ara, què? —vaig dir—. Estem d’acord que el que hem dit de la ciutat i de la seva constitució no es limita a ser un desig piadós, sinó coses difícils, però tanmateix viables, com sigui, i no pas d’altra manera de com han estat dites quan fi lòsofs veritables, un o més d’un, arriben al cim del poder de la ciu-tat, i menyspreen els avantatges actuals, perquè els tenen per innobles, per un no—res, i només aprecien el que és recte i allò que se’n deriva, i la justícia com la cosa més sublim i necessària, i es dediquen a promoure-la quan s’adrecen a or-ganitzar la seva ciutat?

—I com? —preguntà ell.

el seu saber per al bé de la ciu-tat. S’han de tenir ben presents aquelles paraules de Plató, al començament de l’«Apartat 3», quan afi rmava, amb relació a la idea del bé, que «qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolu-tament que contempli aquesta idea». Només el savi podrà governar sàviament, és a dir, amb justícia i, per això, cal que davalli de nou a la caverna.

La naturalesa no ha fet dife-rents els homes de les dones i, per això, les dones «hauran de participar exactament igual en tot el dels homes».

Plató dubta entre la monarquia (govern d’un sol individu) i l’aristocràcia (govern d’uns quants individus, els millors).

D’altra banda, Plató no s’està de recordar-nos que la consti-tució i la ciutat ideal que acaba de presentar són difícils, però no impossibles, «no es limita a ser un desig piadós», sinó que és un projecte viable.

1240

1245

1250

1255

1260

1265

1270

1275


—Així: els qui, a la ciutat, tinguin deu anys fets, els enviaran a la campanya, i s’encarregaran dels seus fi lls, i els pujaran no pas amb els costums d’ara, que tenen també els seus pares, sinó que els educaran segons els seus usos i principis propis, que són els que nosaltres abans hem exposat. ¿I no serà així com amb la màxima rapidesa i facilitat restaran establertes la ciutat i la constitució que ja hem descrit, i aquella gaudirà de felicitat i prestarà els màxims serveis al poble en el qual s’estableixi?

—Sí, i molt, de debò —va respondre—. Em sembla que has dit molt bé com es realitzarà, si és que alguna vegada arriba a fer-ho.

—No està, doncs, llest el nostre discurs pel que fa a aquesta ciutat i a l’home que li és homologable? Per mi és clar que, d’alguna manera, ja podrem dir com ha de ser un home tal.

—Sí, és clar —va concloure—, i d’això que preguntes, em sembla que la cosa està ben llesta.

(Text adaptat)

Fonts utilitzades:

Plató. República. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1990.

Plató. República. Madrid: Alianza Editorial, 1988.

1280

1285

1290

1295

Plató (427 — 347 aC)spain-s3-mhe-prod.s3-website-eu-west-1.amazonaws.com/... · Plató en la...

Documents

Transcript of Plató (427 — 347 aC)spain-s3-mhe-prod.s3-website-eu-west-1.amazonaws.com/... · Plató en la...